Moment de la sessió pràctica del curs de Richard Wolbers a l’Escola Superior de Conseració i Restauració de Béns Culturals de Catalunya.
La imatge romàntica del restaurador està passada de moda i totalment descontextualitzada. Lluny del què podria semblar des de fora, la professió és molt més tècnica que no pas artística.
A primer de carrera, la professora Doris Leussler ja ens avisava a tots aquells que veníem del batxillerat artístic: “restauració és repressió”. D’entrada tallàvem de soca-rel tota vena artística per tenir molt present que allà qui manava era l’obra original i que nosaltres poc podríem modificar-la. No deixar-nos portar pel Geni amagat seria vital a partir d’aleshores.
Fa anys que tinc clar que aquesta professió està en evolució constant. Des del meu punt de vista, el bon restaurador té entre els seus principals deures la formació continua. Perquè fa 15 anys que vaig obtenir el títol i he de dir que ja no faig res (RES!) tal i com van ensenyar-me: la neteja en sec ja no es fa amb pols de goma, la neteja humida ja no només es fa per immersió, faig servir alternatives a la premsa per aplanar, consolido amb materials i tècniques diferents (per exemple, el pergamí no es reintegra amb pergamí i el mateix passa amb la pell), ni tant sols enquaderno igual.
A més a més, amb el temps, cada cop veig més clar que, a part de matar l’artista que portava dintre, m’hauria estat més útil cursar el batxillerat científic o venir del Grau de Química que no pas de la branca de les Humanitats.
Per mi està essent tot un repte desenvolupar aquesta part del cervell que tenia adormida i substituir els colors complementaris pels enllaços iònics. A mi, que sempre he suspès la química, ara em toca pensar en pH, conductivitat i reaccions d’oxidació i reducció.
Aquest passat mes de març l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (que, per cert, acaba de celebrar els seus 25 anys) i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya han aconseguit portar al Dr. Richard Wolbers a Barcelona (profito l’avinentesa per felicitar als organitzadors per la bona feina feta, que no era cosa fàcil).
El Dr. Wolbers és la Byoncé de la restauració. Ídol de masses.
Si cerqueu a Internet fotografies de restauradors, els trobareu sempre amb una campana extractora sobre el cap i veureu que porten màscares de les cares per filtrar tots els dissolvents que fan servir.
Wolbers, juntament amb Paolo Cremonesi (un altre ídol de masses), ha desenvolupat el què podríem definir com a restauració eco-friendly o eco-restauració.
Si fins ara es feia servir acetona en quantitats industrials per treure una goma-laca, ara amb 2 gotetes en tindrem prou. Es tracta de fer una emulsió amb el dissolvent, aigua i, per exemple, goma xantana i aplicar-la directament sobre la peça.
Afortunadament, en restauració de patrimoni documental i obra gràfica no és tant habitual com en d’altres especialitats utilitzar dissolvents, com a molt els fem servir per per treure alguns celos i poca cosa més (recordeu-vos sempre que el #TapeIsEvil).
Emulsió de goma xantana, aigua i alcohol benzílic en una pràctica proposada pel Dr. Wolbers per eliminar restes de cintes autoadhesives.
Així doncs, el primer punt important assimilat durant el curs, és l’eco-restauració. Que beneficia a:
La peça, perquè l’aplicació del dissolvent és molt més controlada
La restauradora, perquè no inhala els vapors cancerígenes durant tota la jornada laboral
El medi ambient, perquè reduïm la quantitat de dissolvents i per tant el cost ambiental de fabricació i el cost ambiental d’eliminació.
El segon punt és el canvi de paradigma en la neteja humida del patrimoni documental, l’obra gràfica i tot el què passi pel taller a partir d’ara.
Fins avui, el procés habitual i pràcticament estàndard, en la intervenció d’un document era realitzar primerament una neteja mecànica en sec per eliminar la brutícia més superficial i posteriorment, si tot era favorable, es realitzava una neteja humida per aconseguir un pH més apropiat i eliminar-ne els elements perjudicials com ara àcids solubles i taques.
La neteja humida es realitzava, per defecte, amb aigua destil·lada i per immersió. Pim-pam, ja tens la peça neta.
Doncs no.
Aigua residual dels banys de paper. Mateix paper amb diferents aigües de rentat. Richard Wolbers
A partir d’ara, per tal de millorar l’eficàcia en la neteja adaptarem l’aigua a les necessitats de cada peça mitjançant mesures de conductivitat i pH.
Mesurem el pH i la conductivitat a partir d’un gel d’agarosa que podem tenir preparat al taller que col·loquem sobre el paper original. Al cap d’uns minuts els ions han passat del paper al botó d’agarosa i el col·loquem en els aparells de mesura. A partir d’aquestes lectures, preparem les dissolucions adaptades que utilitzarem en els banys.
Els resultats són realment espectaculars. A la imatge podeu veure una de les pràctiques que varem dur a terme, cada grup tenia una pàgina d’un mateix llibre i va realitzar una neteja humida per immersió amb una aigua que variava les condicions de pH amb algun quelant addicional. Com podeu veure, varia moltíssim la “brutícia” que es va extreure en cadascun dels casos.
També podem aplicar aquestes dissolucions adaptades gelificant-les en agarosa (en diferents concentracions) per actuar més puntualment sobre una taca, per exemple. Comproveu també a la imatge com el resultat és espectacular.
Tests amb botons d’agarosa a diferents concentracions. Comproveu que el botons amb l’agarosa al 5’5 i 5’6 són els que més feina han fet.
Són comptades les ocasions (sota el meu parer) que surts d’un curs amb la neurona exprimida, ocasions on realment tens la sensació d’haver après moltíssimes coses noves, d’aquelles que prens la decisió que a partir d’ara tot hauria de ser diferent.
Després de fer aquests cursos sortim totes amb la mateixa cara de neurona morta i dues idees fixacions al cap:
1) Toca comprar de material, que en aquest cas no és poca cosa: conductímetre, peàcmetre, agarosa, xantana, quelants, dissolvents eco-friendly, columna desionitzadora per l’aigua, plaques de petri…
2) És viable aplicar tota aquesta nova complexitat al dia a dia del taller? mesurar la conductivitat, el pH, fer tests amb els quelants, amb els percentatges d’agarosa… Pot fer-se una muntanya, acabar tirant la tovallola i seguir amb els mètodes de sempre. Recordem, a més, que tothom vol uns pressupostos ben ajustats ;)
Per les restauradores que som autònomes o que tenim un taller privat són dos factors que condicionen molt la presa de decisions a l’hora d’intervenir una peça i de decantar-nos per un procés o un altre. Però no ens podem arronsar.
Incorporar mètodes nous no és senzill, requereix trencar amb tot el que has fet fins ara i començar dinàmiques que potser, de moment, no són tant àgils com les d’abans. Però en aquesta professió res és blanc o negre i hem d’encaixar tots els coneixements que anem adquirint per a una millor presa de decisions. Posar en pràctica tot el què m’han ensenyat sempre ha resultat molt beneficiós per les peces que han passat pel taller.
