El passat mes d’abril el taller de restauració de la Biblioteca de Catalunya va organitzar un curs de Tècniques de restauració d’enquadernacions en pergamí, eminentment pràctic, que va donar un gir de 180º als nostres coneixements de les tècniques de restauració en referència a les enquadernacions en pergamí.

Arsenio Sánchez Hernampérez (conservador – restaurador a la Biblioteca Nacional de España) ha estudiat i intervingut durant anys les enquadernacions antigues en pergamí i va basar la seva proposta en la idea d’aprofitar els avantatges que ens ofereix aquest complicat material, però també assumir les seves limitacions i entendre les seves complicacions. Cito textualment,

“generalment, les enquadernacions en pergamí han estat maltractades i menyspreades, sent considerades enquadernacions de segona classe”.

La manca de consideració cap a aquest tipus d’enquadernació ha portat a l’error de substituir les cobertes antigues per altres de noves realitzades amb tècniques que no responen a les d’origen i amb materials que generen un comportament molt diferent en l’arquitectura de l’exemplar. D’altra banda, sempre es va considerar que les enquadernacions de pergamí tenien poc valor tècnic, estètic i històric. Però res més allunyat de la realitat i en aquest curs ha quedat demostrada l’extraordinària importància que aquestes enquadernacions tenen en la història del llibre i la importància de desenvolupar procediments de restauració apropiats sense que per això les restauracions siguin excessivament costoses o requereixin un temps excessiu.

Canvis a tenir en compte respecte a les pràctiques habituals:

• Intervenir en el bloc del llibre el mínim possible: no cal consolidar cada esquinç ni reintegrar cada llacuna llevat que siguin potencialment perillosos per a la peça.
• El pergamí també té pàtina i s’ha de mantenir: la brutícia també protegeix i pot arribar a ser una prova en sí mateixa, els processos de neteja poden eliminar tractaments habituals en els pergamins antics com l’acabat amb clara d’ou o amb orpiment. Cal actuar amb cura en la neteja de la peça: tot allò que desaparegui no tornarà.
• Reforçar els nervis vs. posar nervis nous: cosir i descosir un llibre és un procés traumàtic per a la peça, tret que sigui extremadament necessari és improcedent (a la imatge: un nervi reforçat amb pell a l’alum).
• Reforçar el pergamí i empeltar amb diverses capes de paper japonès vs. empeltar el pergamí original amb pergamí nou encolant entre si: el pergamí és un material higroscòpic que varia amb els canvis d’humitat ambiental, amb el pas del temps un pergamí de 400 anys haurà evolucionat i s’haurà tornat més estable que un pergamí de 2 anys. Quan encolem un pergamí vell i un pergamí nou reaccionaran de manera diferent als canvis en l’ambient i sempre predominarà el pergamí nou sobre l’original fent que aquest es corbi i es deformi a la voluntat del primer (a la imatge: 1) una llacuna en el pergamí 2) la llacuna empeltada per la part interior amb paper japonès de gramatge mitjà 3) la mateixa llacuna amb dues capes més de paper japonès per l’exterior. Només faltaria el retoc cromàtic si es creiés convenient).
• L’estudi dels símptomes per corregir els punts crítics: és essencial si volem ser efectius en els processos de restauració i, sobretot, si volem limitar el grau d’intervenció en les restauracions.

Una altra qüestió que es va plantejar és el concepte d’estabilització. Una cosa és estabilitzar una enquadernació i reforçar-la perquè segueixi funcionant “el més semblant possible a l’original” i una altra diferent és modificar-la fins al punt que aquesta deixa de funcionar. Sempre s’ha dit que els tractaments s’haurien de limitar al mínim possible. No obstant això a la pràctica, sempre tendim a intervenir més del necessari seguint el fals sil·logisme de si un document està deteriorat i jo sóc un/a restaurador/a amb formació “científica”, tot el que faci serà bo. En essència, una actuació no ha de ser inadequada si es prenen les decisions seguint la lògica que es basa en criteris comunament acceptats, però, per exemple, hi ha un abisme d’operacions entre refer una costura i consolidar-la. I el resultat està d’acord a aquestes operacions.

Aquesta forma d’entendre els processos de restauració em va portar a pensar en el propi treball dels conservadors-restauradors de Patrimoni Documental i Obra Gràfica. Partint del concepte d’estabilització o d’intervenció total en restauració, podem diferenciar entre projectes globals i projectes puntuals en fons d’arxius, biblioteques i museus. El projecte global preveu l’estabilització d’un volum de peces mitjà o gran (bàsicament higiene del fons i consolidació bàsica) mentre que el projecte puntual va dirigit a una sola peça o un grup molt reduït. Amb el pressupost limitat que se sol destinar a un petit nombre de projectes puntuals és possible dur a terme un projecte global de neteja i estabilització que garantirà la perdurabilitat de fons complets i no d’unes quantes peces.

És elemental, doncs, començar a assumir un canvi de paradigma i pensar en primar els projectes globals per sobre dels projectes puntuals.