Un dels processos bàsics en la restauració de paper és la neteja humida (sí, mullem el paper). La neteja humida més habitual és per immersió, és a dir, un cop s’ha comprovat que les tintes no són solubles en aigua (i no es correran quan es mullin) s’agafa el document i se submergeix, degudament protegit entre teixit no-teixit, en aigua. Amb aquesta neteja el que aconseguim és solubilitzar els àcids lliures perjudicials del paper, algunes taques d’humitat i brutícia que no hem pogut eliminar mecànicament.
El procés s’acostuma a fer dins d’una cubeta o una pica suficientment gran perquè la peça no topi amb les vores. Malgrat omplir el recipient amb molt poca aigua, un o dos dits, la peça sempre queda flotant i és susceptible de moure’s amb les petites onades, etc. És un procés, doncs, que es pot fer amb peces que conservin certa integritat estructural i que, sobretot, no tingui elements sustentats (tintes) solubles.
A l’esquerra, bifolis del Llibre de Delfià de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà durant el procés de neteja humida per immersió, a la dreta els papers pintats del cambril de la Verge de Montserrat de Basílica de Santa Maria de Mataró durant una neteja per capil·laritat.
Avís important:
Aquesta és una tècnica complexa que requereix uns coneixements profunds de conservació – restauració. Si us plau, no us aventureu a fer-la a casa si no teniu formació específica, i adreceu-vos a un professional titulat.
SCHALKX, Hilde; IEDEMA, Piet; REISSLAND, Birgit; VAN VELZEN, Bas. ”Aqueous treatment of water-sensitive paper objects”. ?Journal of Paper Conservation,? vol. 12, num. 1 (2011), p. 11-20.
S’agafa el vidre i es posa sobre les dues cubetes, una cubeta a cada extrem del vidre. La cubeta plena d’aigua ha de quedar més enlairada que la cubeta buida, com a mínim el vidre ha de tenir una inclinació de 2º i com a màxim fem 45º (com menys inclinació més lent serà el procés però també més segur).
Seguidament es col·loca la sontara seca sobre el vidre sense que faci arrugues i se’n col·loca un extrem a la cubeta sense aigua i l’altre a la cubeta plena d’aigua, es pot humectar la tela amb un dalia.
Aquesta tècnica es basa en el fenomen dels vasos comunicants que va explicar Galileu: quan es posen en comunicació dos dipòsits que contenen un mateix líquid que inicialment està a diferent altura, el nivell d’un dels dipòsits baixa mentre puja el de l’altre fins que tots dos s’igualen.
Teoria dels vasos comunicants
Quan submergim una punta de la tela a l’aigua el que estem fent és comunicar les dues cubetes i l’aigua dels dos dipòsits tendeix a equilibrar-se. Això el que fa és transportar l’aigua d’un costat a l’altre creant una “corrent d’aigua” continu que nosaltres aprofitem per a realitzar la neteja de segons quines peces.
El procés és extremadament lent però és molt recomanable per a peces que siguin molt fràgils com per submergir-les en aigua o per peces que tinguin els elements sustentats molt deteriorats o fins i tot per a pastels.
Aspectes a tenir en compte:
- *Pot ser que el paper es dilati durant el procés, s’ha d’anar amb compte perquè si queden zones que no entren en contacte amb la tela no es netejaran i es crearan aurèoles.
- *Es veu com la brutícia es va transportant per la tela i acaba a la cubeta “de l’aigua bruta”, quan deixi de sortir aigua groga la peça estarà prou neta com per donar per acabat el procés.
- *Si la peça és molt gruixuda i les tintes no són solubles i estan en bon estat es pot posar una altra tela sobre la peça per accelerar una mica el procés i aconseguir que l’aigua arribi bé a tot arreu.
- *La sontara es pot reutilitzar, però s’ha de vigilar que quedi ben neta si es torn a afer servir.
- *Es pot cobrir amb una cúpula la peça retenint així l’evaporació de l’aigua i creant una mena de càmera d’humitat.
- *Es pot deixar assecar la peça sobre el mateix sontara buidant la cubeta de l’aigua neta.
