Berta Blasi. Conservació i restauració de patrimoni documental i obra gràfica

La nostra societat recorda els esdeveniments del passat a partir de l’aproximació crítica al nostre patrimoni cultural. D’entre els diferents sectors d’aquest patrimoni, aquest programa es centra en la posada en valor del patrimoni documental. Es tracta d’un patrimoni de difícil accés, on una primera aproximació visual mai és suficient i on la mediació professional és bàsica. És un patrimoni que convé explicar per fer-lo comprendre, i aquesta mediació requereix de preparació específica. L’objectiu principal d’aquest postgrau és potenciar el coneixement del patrimoni documental mitjançant la formació de professionals amb una preparació sòlida en la crítica documental, amb un domini solvent de les noves tecnologies que poden aplicar-se i amb una bona capacitat, resolutiva i creativa, que millori les seves estratègies de difusió. Aquests professionals podran posar en valor aquest patrimoni per fer-lo visible a qualsevol sector de la nostra societat sigui especialitzat o no.

Curs 2012-2013

Mòdul I. Instruments per la comprensió dels documents històrics
• Fonaments de Diplomàtica
• Fonaments de Paleografia
• Introducció al Llatí medieval i modern

Mòdul II. Descripció tradicional i digital dels documents històrics
• Descripció i Edició documental tradicional
• Descripció i Edició documental digital

Mòdul III. Estratègies de difusió digital per als documents històrics
• Planificació d’estratègies de difusió
• Adaptació de continguts per a la difusió digital
• Canals de difusió de continguts en entorns digitals

Curs 2013-2014

Mòdul IV. Comprensió i reconeixement dels productors de documents històrics
• Història de les Institucions Medievals
• Història de les Institucions Modernes

Mòdul V. Digitalització i reconeixement digital de textos manuscrits
• Preparació dels documents històrics per a la digitalització
• Tècniques de digitalització de documents històrics
• Tècniques de tractament de continguts digitals i d’explotació de la informació.

Mòdul VI. Projecte final de postgrau

Professorat

Joan Soler Jiménez, Jesús Alturo Perucho, Laureà Pagarolas Sabaté, Hug Palou Miquel, Georg Vogeler, Miquel Rodríguez Aranda, Anabella Barroso Arahuetes, Mª Teresa Iranzo Muñío, Alfonso Sánchez Mairena, Joan Antoni Iglesias Fonseca, Vicenç Ruiz Gómez, Miquel Pérez Latre, Berta Blasi Roig, Josep Lladós Canet, Dimosthenis Karatzas.

Participaré en el Postgrau impartint l’assignatura “Preparació dels documents històrics per a la digitalització” dins el Mòdul V: Conèixer les tècniques que permeten avaluar l’estat de conservació dels documents que es volen digitalitzar a fi i efecte de garantir un bon resultat i una lesió mínima dels originals. Aquesta sessió pretén analitzar riscos i determinar criteris per seleccionar la documentació que pot o que no pot ser tractada digitalment.

Més informació a la web de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents

El vídeo que veureu a continuació il·lustra l’eliminació mecànica d’una capa de goma laca sobre un cartell gran que té unes dimensions de 88 x 145 cm. Retirar la goma laca és una feinada que requereix molta paciència i cura per tal de no malmetre just la capa de sota la goma laca on hi ha les tintes impreses del cartell.

Les camises, carpetes, fundes o capses de conservació són un element bàsic dins un fons històric. Serveixen per protegir i aïllar els documents ja sigui de l’ambient o d’altres documents adjacents.

Hi ha molts tipus de camises de conservació. En varia el paper (amb o sense reserva alcalina, lliure d’àcid, amb tractament fúngic, sense blanquejar…), el gramatge, el color… i l’ús d’unes o d’altres dependrà sempre de la finalitat. Trobem camises amb una solapa, amb dues o amb tres, trobem camises dintre de carpetes, trobem camises més robustes que d’altres… Haurem de tenir en compte els documents que hagin de protegir i del seu format.

Les camises de conservació també poden utilitzar-se per agrupar documents si es fan servir de la manera adequada. A la imatge s’observa un mal exemple. La camisa de conservació hauria de ser tant gran com el document que protegeix i mai hauria d’anar tancada amb un “celo”. És recomanable que les camises no estiguin tancades a no ser que sigui necessari ja que s’eviten danys al ser molt més fàcils de manipular.

Entre els sistemes de protecció també hi ha les capses, ja siguin fetes a mida o no. A la imatge les capses de conservació es guarden dins de capses de cartró de no-conservació, cosa que protegeix els documents de la possible acidesa que la capsa gran exterior pugui generar.

Imatge de Ferran Turmo Gort

Les tintes ferrogàl·liques han estat de les més emprades de la història per la seva textura avellutada i que eren molt difícils d’eliminar. Des de l’Edat Mitjana (tot i que estan documentades des del s.VII) fins al s.XX van ser usades per personatges coneguts com Leonardo Da Vinci, J.S. Bach, Rembrandt, o Van Gogh a més d’esser protagonistes de manuscrits i llibres d’incomptables arxius, biblioteques i museus arreu del món. Les tintes ferrogàl·liques es realitzaven amb tres ingredients principals: agalles de roure (erinosi gal·lícola: malaltia produïda per la picada d’un àcar que ataca les fulles on hi apareix una agalla), vidriol, goma i aigua, i van entrar en desús a partir del s.XX quan van aparèixer les tintes sintètiques.

Amb el pas del temps, depenent de factors com els ingredients, les quantitats utilitzades en la seva manufacturació i les condicions d’emmagatzematge, les tintes ferrogàl·liques poden ser la causa de greus alteracions en el paper i altres suports. Aquest procés, extremadament lent, torna les tintes del color blau-negre al marró fosc arribant a traspassar d’una cara del paper a l’altra o fins i tot a desintegrar el suport allà on la tinta va ser aplicada. Molts dels nostres fons històrics es veuen afectats actualment per la corrossió d’aquestes tintes.

Els símptomes de corrosió per tintes ferrogàl·liques són molt clars: a la primera fase en els traços escrits a ploma o a pinzell gruixut s’aprecia  com si la tinta s’hagués corregut al voltant del traç, es veu una aurèola de color crema o marró clar que sota la llum UV es detecta fàcilment com a una fluorescència. A la segona fase es pot observar la migració de les tintes de l’anvers al revers de la pàgina. En últim lloc la degradació del paper és tant greu que zones senceres, especialment resseguint l’escrit, es descomponen i la informació es perd. És aleshores quan el suport (paper o pergamí) es torna extremadament fràgil i trencadís i es desintegra completament amb el més mínim moviment.

El procés de conservació i restauració sol ser costós degut a la proporció descomunal d’aquestes documents als nostres arxius, biblioteques i museus. El tractament més generalitzat consisteix en l’estabilització de les tintes mitjançant una desacidificació que habitualment es realitza pàgina per pàgina, la qual cosa implica una inversió en recursos que sovint les institucions no es poden permetre. També s’han proposat mètodes de desacidificació massiva però degut al grau de fragilitat d’aquestes peces un tractament en massa s’ha de valorar detingudament.

Bibliografia:
ODOR, A. Tintas ferrogálicas : su composición y principales mecanismos de transformación. [en pdf]. [Data de consulta: 19 de setembre de 2011]. Disponible a <http://www.adabi.org.mx/content/Notas.jsfx?id=385>.
EUSMAN, E., KARNES, C., SELLINK, M., VAN DER WINDT, H. Gall Ink Corrossion. [en línia]. Holanda: Museum Boijmans Van Beuningen, 1999. No disponible.
WIKPEDIA. Iron Gall Ink. [en línia]. [Data de consulta: 5 d'octubre de 2011]. Disponible a <http://en.wikipedia.org/wiki/Iron_gall_ink>

M’agradaria saber quin paper s’utilitza per conservar fotografies i gravats, sense que siguin carpetes, i quins proveïdors les subministren.

A priori es poden fer servir qualsevol paper barrera que compleixi els requisits de conservació: reserva alcalina, tractament contra microorganismes, sense lignina, no blanquejat químicament…
Es poden adquirir a proveïdors com Arte&Memoria, Productos de Conservación o STEM.

Amb tot és necessari remarcar que no només els materials amb els que s’emmagatzemen les peces són importants sinó també les condicions ambientals que les envolten. Seria interessant conservar les fotografies en blanc i negre a uns 15-20ºC i entre el 30-35% d’humitat relativa i les de color a uns 10-18ºC amb una humitat relativa del 25-30%. Un requisit indispensable és que, sota cap concepte, no els toqui la llum de manera permanent. Sent realistes les condicions ambientals dels arxius no sempre són les ideals, ni molt menys, però si que és important que com a mínim la temperatura i la humitat relativa sigui el més estable possible, sense canvis sobtats. La revisió periòdica del fons i la neteja per aspiració dels dipòsits és un factor que contribueix al control de l’estat de conservació així com a mantenir a ratlla els microorganismes.

Sóc arxivera i he de fer petites reparacions en documents escrits i mecanografiats dels anys 70 i 80 on s’havia posat celo que ara cau sol tot i que deixa restes. Estic comparant productes reparadors de Neschen i tinc dubtes entre la cinta Fimoplast P i la Filmoplast R. No se si és millor la R o si amb la P serà suficient.
Quina m’aconselleu?

El Filmoplast R porta un adhesiu termofusible (que s’encola aplicant-li calor) i per tant necessitaràs una espàtula calenta per enganxar-la al paper. Aquesta espàtula calenta ha d’incorporar un termostat que reguli la temperatura per no malmetre el paper amb l’escalfor. El Filmoplast R NO POT FER-SE SERVIR ni en pergamins, ni en papers vegetals, ni en papers de calc, ni en fotografies, ni sobre pell… i en un llarg etcètera perquè es corre el risc de perjudicar el suport.

La solució del Filmoplast P és molt correcta ja que es pot fer servir pràcticament sobre tot tipus de suport (mai sobre una emulsió fotogràfica, per exemple) sense la necessitat d’aplicar-hi calor. A nivell d’arxiu, per treballar in situ i sempre tenint en compte que potser no sigui una solució definitiva és una bona opció.

És recomanable que abans d’enganxar-la netegis mínimament la superfície del document, en especial la zona on anirà col·locada la tira, amb una “esponja de fum”, una “wishab” o una goma “MILAN 340 miga de pan” amb molta cura. Si apliques la cinta autoadhesiva directament sobre la brutícia la pols penetrerà dins la fibra del paper i quedarà una taca que després no podràs treure.

Les taques que ha deixat el celo dels ’70-’80 es deu a l’envelliment de la cola. Tot i que poden retirar-se les restes d’adhesiu, les taques grogoses-marronoses persisteixen i només es treuen amb químics generalment molt nocius, tant pel paper com per les persones. Com a norma general es recomana no retirar-les, sobretot en el cas dels documents d’arxiu.

M. Rath, S. Kane, A. Lehman, E. Partridge i R. Manmatha, Indexing for a Digital Library of George Washington’s Manuscripts – A Study of Word Matching Techniques. CIIR Technical Report MM-36, 2002 [Data de consulta: 2010] [Disponible a: <http://ciir.cs.umass.edu/pubfiles/mm-36.pdf> ]

Toni M. Rath, Victor Lavrenko i R. Manmatha. Handwriting Retrieval Demonstrations : Introduction and Instructions [en línia]. Center for Intelligent Information Retrieval. University of Massachusetts Amherst. [Data de consulta: 16 de juliol de 2010] Disponibilitat a: <http://ciir.cs.umass.edu/cgi-bin/irdemo/handwriting-demo/retrieve_1word.pl>

Hi ha moltes obres manuscrites que podrien ser molt útils indexades per tal de poder recuperar-les fàcil i ràpidament. Malauradament l’ingent volum de manuscrits custodiats per els arxius i biblioteques i l’obligatorietat de realitzar les indexacions manualment comporten una inversió en recursos econòmics i humans que pocs centres estan disposats a assumir.

La tècnica d’identificació automàtica de paraules en textos manuscrits, en anglès word spotting, és l’àmpliament conegut OCR (reconeixement òptic dels caràcters) aplicat a la lletra a mà alçada. La dificultat en el canvi de la lletra tipogràfica a la lletra cal·ligràfica rau en la complexitat i la diversitat de cal·ligrafies existents, ja no tant sols per èpoques sinó també segons cada persona, la seva edat o fins i tot a l’estat d’ànim en que es trobi.

Els estudis de R. Manmatha, M. Rath, S. Kane, A. Lehman i E. Partridge s’han basat en els manuscrits de George Washington triant-ne trenta imatges escollides aleatòriament dins les diferents seccions del fons amb un corpus de sis mil quatre-centes imatges.

La teoria:

Word Spotting és un projecte que desenvolupa un software on cada document escanejat se segmenta en paraules semi-automàticament generant un llistat de paraules que es contrasten les unes amb les altres. Posteriorment l’indexador revisa i assigna un codi ASCII a cada imatge i finalment s’acaba creant un document que posteriorment servirà per indexar-ne automàticament de nous. Fins el moment, els programes dissenyats per a interpretar els textos partien d’una base manuscrita on tots els caràcters seguien els mateixos patrons però la gran majoria tant sols havien estat testats en mostres artificials sense els problemes de llegibilitat degut a l’envelliment o la degradació com ara la pèrdua d’elements sustentats, l’esvaïment de les tintes, les taques, els excrements d’animals o insectes…

En el sistema desenvolupat pels científics del Computer Science Department de la University of Massachusetts es basa en la segmentació de les paraules segons el procés cognitiu humà al detectar i segmentar els textos. Els autors expliquen que si partim d’una imatge original i es poleix successivament s’obté un marc ideal que es pot emprar posteriorment en l’anàlisi dels documents. L’algoritme que segueix el sistema per a separar les línies del document determina les variacions del gris de la imatge i vectorialment delimita les zones de text línia per línia eliminant el “soroll” de taques i d’altres. Un cop la línia està delimitada se n’extreu paraula a paraula i finalment cada lletra.

Els resultats:

Podem realitzar cerques sobre aquest corpus de 400 imatges indexades a http://ciir.cs.umass.edu/cgi-bin/irdemo/handwriting-demo/retrieve_1word.pl:

1. Introduïm la paraula, en anglès, que volem cercar dins dels manuscrits, per exemple soldier ja que hem de tenir en compte les limitacions que impliquen 30 manuscrits i per tant cenyir-nos una mica en el context històric
2. La pàgina de resultats ens mostra:
   1. Una barra de color blau que indica la probabilitat que la paraula que cerquem es correspongui a la imatge mostrada. Com més documents hi hagi indexats (i per tant més revisions fetes) menor serà el marge d’error entre terme-imatge.
   2. El número de resultat.
   3. La imatge sencera, que es pot ampliar fent clic.
   4. 5 paraules: les dues que precedeixen dins la frase a la paraula que hem cercat, la nostra paraula i les dues paraules predecessores, d’aquesta manera ens podem imaginar el context.
3. Si cliquem sobre alguna d’aquestes 5 paraules se’ns mostrarà la imatge de la pàgina amb la paraula que hem clicat emmarcada per tal de poder localitzar-la ràpidament dins del text manuscrit.

L’opinió:

L’estalvi de recursos, tant humans com econòmics, a llarg termini que aquest projecte permet és, a la vegada, la clau a l’accés a certa informació que fins ara estava vetada al públic general. Poder accedir a la correspondència de determinat personatge públic històric o simplement per part dels professionals historiadors, documentalistes… recuperar fàcilment una informació anteriorment exclosa de consulta per raons de conservació és un avenç que calia ja que digitalitzar sense atorgar valor afegit no era una bona solució. En aquest projecte es reflecteix el treball interdisciplinari d’informàtics, documentalistes, paleògrafs i historiadors. Tècnicament cal millorar encara en la indexació i recuperació de la informació tant intrínsecament com des de la perspectiva de l’usuari millorant-ne la interfície de consulta i recuperació per tal que aquest se senti més còmode i sigui més usable.
.

Blasi, Berta La tècnica japonesa del Shigokebake per a fer l’engrut [en línea]. Berta Blasi conservació – restauració de document gràfic, 2010. [Data de consulta 2 de juny de 2010] Disponible a <http://bertablasi.com/bibliografia/tecnica-japonesa-shigokebake-engrut>

L’engrut és una de les coles que més s’utilitza en la restauració de paper per ser una cola natural,  estable i reversible en aigua. Malgrat que a l’estat espanyol és més freqüent encolar amb hidroximetilcel·lulòsiques, a nivell europeu, estatunidenc i asiàtic l’engrut és el producte més habitual. Aquesta cola d’origen vegetal procedeix del midó d’arròs o de blat i es cou amb aigua en una proporció 1:4 fins que adquireix un aspecte de salsa espessa i el seu color blanc vira fins als reflexes blavosos. Un cop refredat l’engrut es torna gelatinós i ja té caràcter adhesiu podent-se fer servir directament. Aquesta consistència gelatinosa és, òbviament, poc fluïda i incòmoda de manipular amb el pinzell i provoca sovint l’aparició de grumolls; per trencar-ne l’estructura i aconseguir una pasta fluïda al Japó es va desenvolupar fa segles la tècnica del Shigokebake.

Com elaborar engrut amb la tècnica del Shigokebake:

Es col·loca el Nori-koshi dins del Noribon i, amb l’espàtula de bambú, es pressiona l’engrut per fer-lo passar per la tela del cedàs fent-lo caure dins del Noribon, així els grumolls resultants de la cocció del midó són filtrats donant lloc a una massa més pura.

El següent pas és fer un “massatge” Shigokebake a la massa amb la brotxa Nadebake, separant les partícules de l’engrut i trencant la consistència gelatinosa. Un cop amassat l’engrut, s’hi afegeix una mica d’aigua i amb la Nadebake s’emulsiona fins a trobar la textura adeqüada: més espessa per encolar o més líquida per laminar. S’ha d’anar amb compte en aquest procés i afegir l’aigua de mica en mica per tal que la massa la pugui absorbir, si no fos així es correria el risc de provocar aurèoles al paper al aplicar-hi la cola per consolidar.