El 85% d’obra gràfica que entra al taller per a ser restaurada és degut a un mal sistema d’emmarcat.

Revers d'un dibuix al pastel de Pere Clapera on es pot veure clarament com la fusta amb la què estava en contacte l'obra ha traspassat els àcids marcant tota la veta de la fusta.

Revers d’un dibuix al pastel de Pere Clapera on es pot veure clarament com la fusta amb la què estava en contacte l’obra ha traspassat els àcids marcant tota la veta de la fusta.


El 85% d’obra gràfica que entra al taller per a ser restaurada és degut a un mal sistema d’emmarcat. Un 10% degut que no estaven emmarcades i, per tant, res les ha protegit dels cops i les abrasions, i només un 5% s’han de restaurar degut a una catàstrofe, majoritàriament per fuites d’aigua o accidents domèstics.

És per això que escric avui aquest apunt, per a donar-vos a conèixer uns mínims que hauríem de tenir clars a l’hora d’emmarcar una peça, ja sigui de gran valor patrimonial, econòmic o sentimental.

Per tots és conegut que l’obra gràfica sobre paper és de les més fràgils que hi ha. Tot el que l’envolta l’afecta i és susceptible de deteriorar-la, l’objectiu d’emmarcar-la és protegir-la, no pas fer-la malbé, i haurem de tenir presents els materials adequats si volem que la nostra obra perduri en el temps.

Parts d’un sistema d’emmarcat

1) El perfil, o marc, és l’única cosa que acostumem a escollir quan anem a veure a l’emmarcador. Ens guiem per la forma i el color però pràcticament mai pels materials que els composen. El millor material pels perfils és el metall. Els marcs de fusta quan es deterioren desprenen gasos àcids que entren en contacte amb el paper i el torna de color groc – marró.

2) El vidre. L’estat ideal per a conservar l’obra gràfica és estar a les fosques perquè la llum és un dels seus pitjors enemics, però està clar que ens agrada tenir-les penjades a la paret. El vidre és la única cosa que frena la deterioració de la llum sobre la nostra peça i per tant, serà molt important triar un bon vidre que filtri els raigs UVA.

3) El paspartú entra en contacte directament amb la peça. No s’hi val a posar qualsevol tipus de paspartú, hem de demanar que sigui de conservació al 100%. A vegades, per abaratir costos, hi ha paspartús que tenen dues làmines de paper de conservació encolats a les dues cares del cartró, però l’ànima del pròpi cartró no és de conservació. Quan aquest cartró envelleixi ens deteriorarà l’obra deixant una petjada de degradació àcida groc – marró que només podrem treure posteriorment amb productes químics.

4) L’obra.

5) La trasera és on descansa tot. També entra en contacte directe amb la peça i, així com el paspartú només ho fa uns milímetres per sobre de l’obra, la trasera ho fa en tota la superfície posterior. Per tant, és importantíssim que aquesta trasera sigui de conservació. Històricament es posaven traseres de fusta, conglomerats o cartró que eren de molt mala qualitat i que han deteriorat la majoria de les peces. Aquests materials tant dolents envelleixen de mala manera encomanant els àcids i la deterioració a la nostra estimada peça.

Com s’ha de subjectar la peça al sistema d’emmarcat?

A totes les peces que entren al taller i que han d’anar emmarcades se’ls incorpora unes tires al perímetre que són de paper japonès i van encolades amb engrut. L’emmarcador farà servir aquestes tires per subjectar la peça a la trasera, ja vagi amb paspartú o sense. D’aquesta manera l’emmarcador pot treballar amb total tranquil·litat sense haver d’aplicar cap mena de producte directament sobre la peça que ha d’emmarcar.

Aquestes tires que apliquem són 100% reversibles sense productes químics.

Carbonets i pastels

Els carbonets i els pastels MAI aniran emmarcats amb el vidre directament en contacte amb la peça. Sempre se’ls emmarcarà amb vitrina perquè el contacte del vidre amb la tècnica pictòrica provocaria fregament i deterioraria l’obra.

Alguns exemples de deterioració degut a un mal sistema d’emmarcat

Perquè us feu una idea de fins a quin punt el sistema d’emmarcat pot deteriorar l’obra, aquí en teniu alguns exemples.


En aquest cas, l'obra es va eganxar al vidre del sistema d'emmarcat. Posteriorment el vidre es va trencar perforant la peça i els propietaris van guardar-la enrotllada. A la imatge podeu veure l'abans i el després de la restauració.

El “captain of eleven” es va eganxar al vidre del sistema d’emmarcat. Posteriorment el vidre es va trencar perforant la peça i els propietaris van guardar-la enrotllada. A la imatge podeu veure l’abans i el després de la restauració.


En aquest cas del gravat

En aquest cas del gravat “Aquelarre” de José Hernández es pot veure una marca fosca provocada per un mal sistema d’emmarcat, segurament una trasera de mala qualitat. El fòxing generalitzat apaga la intensitat de l’obra gràfica.


Aquest gravat no entrava al marc que li havien fet, així que van decidir doblegar-lo per poder-lo entaforar!

Aquest gravat no entrava al marc que li havien fet, així que van decidir doblegar-lo per poder-lo entaforar!


En aquest cas, el marc que

En aquest cas, el marc que “protegeix” el preciós dibuix d’Ismael Smith està fet amb materials molt precaris que no són de conservació. Amb el pas dels anys els àcids han traspassat d’un costat a l’altre.


Aquest dibuix tant dolç de Lola Anglada té les típiques cintes adhesives al revers i una reserva alcalina, segurament d'un paspartú, a l'anvers.

Aquest dibuix tant dolç de Lola Anglada té les típiques cintes adhesives al revers i una reserva alcalina, segurament d’un paspartú, a l’anvers.


Aquest dibuix de Ricard Opisso també tenia cintes autoadhesives, més conegudes com a

Aquest dibuix de Ricard Opisso també tenia cintes autoadhesives, més conegudes com a “celos” per a subjectar l’obra al paspartú. A la llarga aquest “celo” s’hauria engroguit i hauria deixat una taca groga o marró sobre l’obra.


Aquest és el cas d'un Tàpies que va tenir la desgràcia de caure a les mans d'un emmarcador que s'hauria d'haver dedicat a una altra cosa. Encolat amb cola de pistola, reaprofitant papers ratllats amb bolígraf i amb taques d'oli provocades pel què semblaven molles d'entrepà. Una catàstrofe.

Aquest és el cas d’un Tàpies que va tenir la desgràcia de caure a les mans d’un emmarcador que s’hauria d’haver dedicat a una altra cosa. Encolat amb cola de pistola, reaprofitant papers ratllats amb bolígraf i amb taques d’oli provocades pel què semblaven molles d’entrepà. Una catàstrofe.


Finalment, si teniu dubtes de com emmarcar una peça, adreceu-vos al vostre conservador – restaurador de capçalera, que sempre estarà disposat a donar-vos consell ;)


Comparteix aquesta pàgina a les xarxes socials!