The British Museum. Secrets of the Screen. [DVD]. Abe, Mitsuhiro; Thompson, Adrew; Clark, Timoth; Rousmaniere, Nicole. Londres: British Museum Press, 2001. 40 min. Iluminating world cultures.

Durant l’any 2000 el British Museum va realitzar una intervenció de conservació sobre la peça “Cortesanes de la Casa Tamaya” una rara mampara Ukiyo-e de sis plafons del període Edo datada entre el 1775 i el 1785 i atribuïda a l’artista japonès Utagawa Toyoharu que estava custodiada en el Departament d’Antiguitats Japoneses del British Museum. El gener de 2001 es presentava al públic.

La intervenció va dur-la a terme amb un equip multidisciplinari d’experts: Mitsuro Abe (Hirayama Fellow), Andrew Thompson (conservador-restaurador), Timothy Clark (comissari i assistent de la custòdia de les antiguitats japoneses) i la Dra. Nicole Rousmaniere (comissària i directora del Sainsbury Institute).

L’obra representa un grup de cortesanes d’alt rang assegudes al centre d’una catifa vermella. Les dones són l’harimise, la sala d’exhibició d’un bordell al barri del plaer de Yoshiwara, a l’espera de clients. Sembla ser una estona de calma a meitat del dia i les cortesanes es diverteixen de diverses maneres: fumant, tocant el shamisen, vestint una nina… El nom de la casa apareix a la cortina d’entrada. Aquesta peça és una de les poques supervivents d’aquesta època i per tant una de les pintures Ukiyo-e més importants del període.

La filmació documenta des dels dubtes en la presa de decisions de Mitsuro Abe fins a la presentació final passant per tots els processos de restauració realitzats sobre la peça. Destaquen clarament l’aparent senzillesa de les tècniques i el respecte dels conservadors i restauradors cap a l’obra mestra.

El documental explica el procés de conservació a càrrec per Mitsuro Abe, mestre expert en tècniques antigues i en la restauració de pintura japonesa. Les condicions de la mampara eren molt dolentes i després d’analitzar i registrar minuciosament la peça van decidir desmuntar completament la mampara, reparar l’obra i tornar-la a muntar.

En primer lloc es van treure els marcs se separaren les sis pantalles que formaven la mampara.
La capa pictòrica mostrava desperfectes ocasionats per l’aigua i irregularitats en la superfície que apuntaven a problemes seriosos de conservació. Per aquest motiu es van elaborar mapes d’alteracions sobre fotografies per determinar-ne les zones més fràgils. Les anàlisis van demostrar que algunes zones estaven perdent el pigment i s’estaven craquel·lant i corbant degut al ressecament de la capa aglutinant. Es va consolidar rehidratant amb el mateix vernís que l’autor havia emprat.

En segon lloc es va desmuntar el paper del bastidor i es van separar capa per capa tots els papers que formaven el karibari (estructura de porta japonesa) que sovint eren papers reutilitzats i que a l’hora van servir per datar exactament la peça i seguir-ne la història a partir dels segells i els textos que en ells apareixien.

Posteriorment Mitsuhiro Abe netejà les peces no per immersió si no per contacte amb: aigua, un vaporitzador, una brotxa i paper assecant retirant-ne la cola residual, la brutícia superficial i l’acidesa, deixant-lo reposar unes hores però revisant-lo periòdicament.

El suport i la capa pictòrica original eren realment fins i fràgils i es consolidaren amb paper japonès i engrut tradicional aplanant-ho per tensió.

Es va decidir elaborar un bastidor nou perquè l’original està molt malmès; es realitzà amb fusta que feia 10 anys que estava tallada perquè si fos una fusta nova podria dilatar i contraure de manera no controlada arribant a malmetre i fins i tot trencar la peça original i la capa pictòrica.

El mestre encolà papers sobre el nou bastidor seguint la tècnica del karibari superposant una capa rere l’altre variant-ne la direcció de fibra i la mida. També va encolar cada plafó entre sí amb frontisses de paper que permeten plegar-lo en els dos sentits: cap a dintre i cap a fora. D’aquesta manera el nou bastidor és extremadament fort i flexible.

Van decidir realitzar nous marcs pels plafons i restaurar les cantoneres metàl·liques reproduint-ne una d’extraviada a partir d’un motlle original.
Una de les cortesanes tenia a la cara clares aureoles provocades per l’aigua que s’optà per no intervenir degut que és una zona amb una restauració anterior i retirar-la representava deixar-hi un buit. Es va reduir el pes visual que les aureoles exercien sobre l’observador.

L’últim pas de la intervenció fou seleccionar una nova bora de seda, la qual va ésser retirada a l’inici de la conservació, que estigués d’acord amb l’harmonia de la pintura. Per la part posterior s’hi encolà un paper tradicional japonès pintat a mà i de color neutre.

Acabant, després de sis mesos de conservació, cadascuna de les sis peces van ésser encolades sobre les pantalles, juntament amb la seda i els rivets daurats.
Finalment en retoc de les zones consolidades va realitzar-se amb pigments reversibles, colors plans i sempre sobre les zones consolidades, mai sobre l’original.

L’aspecte de la peça no ha canviat espectacularment abans i després de la conservació, però ha complert el seu objectiu: unificar la superfície, crear una estructura més sòlida, consolidar la capa cromàtica i assegurar-ne l’exposició. En resum: assegurar que la mampara es conservi, com a mínim, mil anys més.