Tots sabem (o hauríem de saber) que els celos són una de les pitjors solucions que s’han trobat en matèria de conservació i restauració de patrimoni documental.
Antigament, quan els nostres avis i àvies tenien un estrip en un paper, feien una pasteta amb aigua i farina, que servia com a pega, i després hi enganxaven un pedaç de paper a sobre. Aquesta solució, que podia ser tant neta i polida com fos la perícia de qui l’aplicava, enganxava ben fort i era fàcilment reversible amb una mica d’humitat, cosa que ens facilita molt la feina, encara avui en dia, a l’hora de retirar-los.
A principis de 1900 apareix, per motius sanitaris, una nova tecnologia anomenada “tape” o cinta. Durant els següents anys la investigació aniria evolucionant i els materials canviant fins a arribar als tipus de cintes adhesives que podem trobar avui en dia, com la cinta autoadhesiva invisible “Scotch Magic” que apareix el 1961 i encara fem servir, o el “Filmoplast P” del 1984 i que també seguim fent servir.
L’aparició d’aquesta tecnologia va significar l’agilització de les tasques de reparació de llibres i documents ja que t’estalviaves fer la pasteta amb aigua i farina, retallar el paper del pedaç i en comptes d’això directament enganxaves a l’estrip el producte llest per a ser utilitzat.
El què va passar, com passa amb moltes innovacions, va ser que no es varen calcular els efectes a llarg termini en el comportament dels components d’aquestes noves cintes ni el seu component amb els papers amb els que entraven en contacte.
Potser no hi haurem pensat mai, però els celos estan formats, com a mínim, per més dues capes:
– Capa que evita que la cinta enrotllada s’enganxi amb si mateixa.
– Capa de suport, que pot ser de paper, tela, poliprepilè, vinil, acetat, etc.
– Capa de cola sensible a la pressió que enganxarà la capa de suport al paper estripat.
Capes que té un celo (imatge: 3M)
Podem classificar els celos segons l’adhesiu (base de gomes, de polímers vinílics, d’adhesius acrílics o d’emulsions de polímers) i segons el seu suport (paper, tela, plàstic, etc).
Així, el celo comú i la cinta de precinte tindrien un suport de polipropilè i un adhesiu acrílic, el celo Scotch Magic invisible tindria un suport d’acetat de cel·lulosa i una cola acrílica, el Filmoplast P seria de paper amb una cola acrílica, la cinta de pintor tindria un suport de paper tractat amb una cola de goma natural i la cinta aïllant seria de PVC amb una goma sintètica.
Quadre d’identificació ràpida dels components per als principals celos actuals, basat en el quadre d’Antonio Mirabile.
Al principi deia que “els celos són una de les pitjors solucions que s’han trobat per a la reparació de patrimoni documental”. La principal raó és que els adhesius utilitzats per a fer les cintes autoadhesives amb el temps envelleixen, es ressequen, s’enfosqueixen i perden la seva funció original que és la d’enganxar.
Quan l’adhesiu es deteriora, la capa del suport (plàstic, paper, tela, etc) sol desprendre’s quedant sobre el paper l’adhesiu envellit i deixant una marca grogosa o marronosa. A vegades però, la capa del suport no es desprèn però es torna trencadissa fent la seva eliminació força complicada. En el cas de la cinta de precinte (tant la típica marró com la blanca, una mica menys freqüent) l’adhesiu porta una càrrega de pigment marró o blanca que és el que dóna el color a la cinta. No és doncs el plàstic, que té el color característic, sinó a cola. Així doncs, l’adhesiu penetra a les fibres (cada cop més a mida que envelleix) i cada cop és més difícil de retirar. Per si no fos poc, si s’utilitzen dissolvents per a retirar la cola aquest dissol l’adhesiu fent que els pigments de color penetrin encara més en el paper.
Reparació d’un llibre realitzada amb cinta de precinte que quan es va restaurar estava molt envellida
Envelliment de la cinta de pintor, el celo ordinari, el celo Scotch Magic invisible, el celo Crystal, el Filmoplast P i el Filmoplast P90 en qüestió de 3 anys
A vegades, fins i tot, no cal ni que la cola es deteriori gaire perquè malmeti, per exemple, els elements sustentats (o tintes). A la imatge podeu veure l’envelliment de 6 tipus de celos que trobem al mercat actualment: la cinta de pintor, el celo comú, el celo Scotch Magic, el celo Crystal, el Filmoplast P i el Filmoplast P90. Aquesta mostra va preparar-la Antonio Mirabile el febrer del 2015 i, transcorreguts només tres anys, podem veure com pràcticament tots han fet córrer la tinta negra i la tinta blava del bolígraf.
Recupero novament el que deia al principi: “els celos són una de les pitjors solucions que s’han trobat” però també és cert que sense els celos molts dels documents que han arribat als nostres temps no ens haurien arribat. Arriben sovint vertaderes destrosses fetes amb cintes autoadhesives ja siguin celos comuns, cinta de precinte cinta aïllant o esparadrap; arriben resseques o enganxoses, oxidades o en perfecte estat però cal reconèixer que moltes de les peces que han reparat s’haurien perdut pel camí, de trosset en trosset fins a quedar reduïdes al no-res.
Així doncs, des d’aquí declaro la meva relació amor-odi amb les cintes autoadhesives.
Diccionari General de la Llengua Catalana reparat amb esparadrap amb més o menys fortuna. Gràcies a això ha arribat fins als nostres dies més o menys sencer.
