Fa cosa d’un any va entrar al taller una peça força peculiar provinent d’un col·leccionista particular, un display del grup de música electrònica Kraftwerk que promocionava el disc Computer World. El display consistia en una base de cartró impresa on hi anava encaixada una peça de plàstic en tres dimensions que reproduïa el volum d’un ordinador. La part del cartró la varem dominar de seguida, però la part del plàstic ens va portar de corcoll.
Així doncs, en el meu afany de descobrir coses noves vaig acabar apuntant-me al curs teòric i pràctic d’“Identificació de plàstics històrics” impartit aquest passat juny al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya per la Dra. Silvia García Ferández-Vila (Doctora en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid) i la Dra. Ruth Chércoles Asensio (Doctora en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid i Llicenciada en Ciències Químiques).
Dra. Ruth Chércoles, Dra. Silvia García i Àngels Soler fent la presentació del curs d’identificació de plàstics històrics
El curs va començar de la mà de la Dra. Silvia García amb un PRIMER BLOC que feia un recorregut històric de l’evolució i transformació dels plàstics des dels seus inicis fins a mitjans del s.XX
– des dels plàstics naturals (origen animal com la banya, el carei o la goma laca, d’origen vegetal com el cautxú natural i la gutaperxa, i plàstics mixtes com el de paper maixé, el bous durci o el linòleum
– passant pels plàstics semisintètics (cautxús vulcanitzats, nitrats i acetats de cel·lulosa, plàstics de caseïna
– acabant amb els plàstics sintètics (fenol-formaldehid, aminoplasts, polimetilmetraquilats).
De cadascun ens va explicar la cronologia, el context i les característiques i usos principals, i a la segona part del bloc (la més emocionant des del meu punt de vista), ens va explicar com acabar d’acotar la identificació dels plàstics organolèpticament mitjançant el color, opacitat, degradació, olor, so, marques de fabricació… i vàrem poder posar-ho en pràctica amb tota una mostra de materials que ella havia portat.
Degradació típica del nitrat de cel·lulosa, el plastificant ha migrat i ha debilitat determinades zones
Deterioració típica de la caseïna deguda a l’evaporació de l’aigua
En el SEGON BLOC la Dra. Ruth Chércoles ens va explicar les tècniques analítiques aplicades a la identificació de materials plàstics on va diferenciar entre anàlisis i tests. La part teòrica on va explicar les possibles analítiques que serveixen per determinar la composició química i física dels plàstics va tenir un nivell molt tècnic i per posar-les en pràctica es requereixen recursos més propis d’un laboratori que d’un modest taller de restauració, però la segona part dedicada als tests va ser molt més propera i fàcilment aplicable al nostre dia a dia. Així, un cop acabada la teoria varem poder fer tota la bateria de tests que ens havia explicat (densitat relativa o específica, solubilitat, comportament davant del calor i tests a la gota) i que, per exemple, ens ajudarien a distingir una goma laca d’una baquelita o un cautxú vulcanitzat.
Anàlisi de pH d’un plàstic, a diferència del què fem amb el paper en aquest cas es realitza la prova cremant una petita mostra
Test de densitat relativa per a saber si el plàstic pot ser polietilè o polopropilè
Si hem de tenir en compte els descobriments rellevants d’aquest curs relacionats amb l’obra gràfica i el patrimoni documental, triaria els següents:
– Els estoigs de daguerreotips i ambrotips són fets de goma laca aglutinada amb una càrrega que pot ser mica o serradures i es produïen en motlles. Que és un plàstic d’origen animal.
– Els tests utilitzats per la identificació de nitrats i acetats són perfectament aplicables a la identificació de negatius fotogràfics.
– El gran desconeixement que tenim sobre els plàstics, sobre la seva durabilitat, la seva conservació i la interactuació amb d’altres elements els fan poc fiables. Cosa que em fa refermar la meva posició sobre les fundes de plàstic com a material d’emmagatzematge definitiu.
A la conclusió a la que he arribat (us avanço que no he descobert la sopa d’all) és que ens queda moltíssim per investigar i aprendre sobre tots aquests materials que posem dins un mateix sac sota l’etiqueta de “plàstics” i que, malauradament, la majoria estan condemnats a l’autodestrucció per causes intrínseques pròpies de la seva naturalesa. Conservació preventiva és el concepte que em ve al cap, tot i això, a la llarga, haurem d’aprendre a restaurar-los tal i com hem fet amb la resta de materials als que estem acostumats (paper, fusta, pedra, etc), potser ens fan falta uns segles més de convivència i experiència.
He de dir que el curs va ser molt emocionant i que m’he quedat (i segur que puc parlar per boca de totes les que vàrem assistir-hi) amb les ganes d’una segona edició que contempli la conservació preventiva i l intervenció de restauració (encara que sigui minimíssima) sobre les peces.
