Imatge de Ferran Turmo Gort
Les tintes ferrogàl·liques han estat de les més emprades de la història per la seva textura avellutada i que eren molt difícils d’eliminar. Des de l’Edat Mitjana (tot i que estan documentades des del s.VII) fins al s.XX van ser usades per personatges coneguts com Leonardo Da Vinci, J.S. Bach, Rembrandt, o Van Gogh a més d’esser protagonistes de manuscrits i llibres d’incomptables arxius, biblioteques i museus arreu del món. Les tintes ferrogàl·liques es realitzaven amb tres ingredients principals: agalles de roure (erinosi gal·lícola: malaltia produïda per la picada d’un àcar que ataca les fulles on hi apareix una agalla), vidriol, goma i aigua, i van entrar en desús a partir del s.XX quan van aparèixer les tintes sintètiques.
Amb el pas del temps, depenent de factors com els ingredients, les quantitats utilitzades en la seva manufacturació i les condicions d’emmagatzematge, les tintes ferrogàl·liques poden ser la causa de greus alteracions en el paper i altres suports. Aquest procés, extremadament lent, torna les tintes del color blau-negre al marró fosc arribant a traspassar d’una cara del paper a l’altra o fins i tot a desintegrar el suport allà on la tinta va ser aplicada. Molts dels nostres fons històrics es veuen afectats actualment per la corrossió d’aquestes tintes.
Els símptomes de corrosió per tintes ferrogàl·liques són molt clars: a la primera fase en els traços escrits a ploma o a pinzell gruixut s’aprecia com si la tinta s’hagués corregut al voltant del traç, es veu una aurèola de color crema o marró clar que sota la llum UV es detecta fàcilment com a una fluorescència. A la segona fase es pot observar la migració de les tintes de l’anvers al revers de la pàgina. En últim lloc la degradació del paper és tant greu que zones senceres, especialment resseguint l’escrit, es descomponen i la informació es perd. És aleshores quan el suport (paper o pergamí) es torna extremadament fràgil i trencadís i es desintegra completament amb el més mínim moviment.
El procés de conservació i restauració sol ser costós degut a la proporció descomunal d’aquestes documents als nostres arxius, biblioteques i museus. El tractament més generalitzat consisteix en l’estabilització de les tintes mitjançant una desacidificació que habitualment es realitza pàgina per pàgina, la qual cosa implica una inversió en recursos que sovint les institucions no es poden permetre. També s’han proposat mètodes de desacidificació massiva però degut al grau de fragilitat d’aquestes peces un tractament en massa s’ha de valorar detingudament.
Bibliografia:
ODOR, A. Tintas ferrogálicas : su composición y principales mecanismos de transformación. [en pdf]. [Data de consulta: 19 de setembre de 2011]. Disponible a <http://www.adabi.org.mx/content/Notas.jsfx?id=385>.
EUSMAN, E., KARNES, C., SELLINK, M., VAN DER WINDT, H. Gall Ink Corrossion. [en línia]. Holanda: Museum Boijmans Van Beuningen, 1999. No disponible.
WIKPEDIA. Iron Gall Ink. [en línia]. [Data de consulta: 5 d’octubre de 2011]. Disponible a <http://en.wikipedia.org/wiki/Iron_gall_ink>
