En contra del plàstic com a material de conservació definitiva

A favor de fer-los servir en sistemes d’exposició i consulta

Una de les coses que més sorprenen als alumnes que assisteixen als cursos de conservació i restauració que al llarg d’aquests anys hem donat tant al taller com a fora, és la meva reticència a la utilització de plàstics de conservació.

Com ja sabeu, és recomanable protegir els documents amb sistemes de nivell primari (fundes, sobres, camises, etc.) o secundaris (capses, carpetes, etc.) que els aïlli de la llum, la pols o d’altres documents.

En conservació de patrimoni documental i obra gràfica, els materials més utilitzats són els papers, els cartrons i els plàstics. Els fem servir per fer fundes, capses o d’altres sistemes de protecció que han de guardar la peça dels factors extrínsecs que poden deteriorar-les. Ja sigui l’un o l’altre, és imprescindible que hagi passat unes normes ISO que ens asseguren que el material perdurarà en el temps i que no perjudicarà, amb el pas dels anys, la peça amb la que el posem en contacte.

Els fabricants de plàstics de conservació asseguren que els seus productes han passat les ISO corresponents, són transpirables i no generen electricitat estàtica. No posaré en dubte, òbviament, que hagin passat les ISO, tots tenen els seus segells que ho demostren, ara bé, només cal manipular mínimament un d’aquests materials transparents per veure clarament que sí que generen electricitat estàtica. Aleshores, ens hem de creure que els plàstics són transpirables?

Perquè és important que el material de protecció no generi electricitat estàtica?

Simplement perquè el document no s’hi quedi adherit. De forma involuntària es podrien realitzar arrugues, plecs i estrips al suport per no parlar dels elements sustentats que puguin ser sensibles. Queda totalment prohibit posar pastels, sanguines o carbonets dins de fundes de plàstic.

Perquè és important que el material de protecció sigui transpirable?

El nostre patrimoni documental es troba bàsicament sobre paper i pergamí, que són altament higroscòpics i absorbeixen i desprenen humitat per tal d’equilibrar-se al grau d’humitat que hi ha a l’ambient on es troben. Si tanquem un document en un espai que no pugui fer-ho s’acabarà fent malbé.

Per a solucionar aquest punt s’han trobat solucions acceptables com ara fer fundes que per l’anvers siguin de plàstic de conservació i al revers tinguin teixit no teixit o directament cartró o paper de conservació, permetent la transpiració de la peça que han de protegir. Bé.

Arguments definitius

1r. La raó de ser d’una funda és protegir la peça que guarda.

2n. Amb l’evolució de la professió, els restauradors tendim cada vegada més a afegir materials més mal·leables i per tant més respectuosos amb les peces.
Un exemple: antigament per restaurar pergamí a les llacunes a reintegrar s’hi encolava pergamí nou. Amb el pas del temps i les fluctuacions d’humitat relativa i temperatura els dos pergamins es dilataven i contreien en diferent grau provocant arrugues i tensions entre ells. Qui tendia sempre a perdre era el pergamí original ja que el nou sempre era més jove i fort. Actualment quan restaurem un pergamí ja no reintegrem amb pergamí nou, ho fem amb capes de paper japonès que, malgrat assoleixen un gruix similar al pergamí, mai tindrà tanta força com el pergamí original i, per tant, qui s’acaba arrugant (si fa falta) és l’empelt que nosaltres hem posat.

3r. El plàstic de conservació, sota el meu punt de vista, no entra dins el concepte “material mal·leable”.
M’explico amb un altre exemple: un bon dia fa vint anys, un particular va portar a restaurar uns pergamins. Aquells pergamins van ser guardats dins d’una capsa i cadascun d’ells, individualment, dins una funda de plàstic de conservació. Durant anys, aquells pergamins no es van tornar a tocar i la humitat i la temperatura van anar fluctuant. Vint anys després quan el particular va anar a veure els seus pergamins es va trobar que els plàstics s’hi havien enganxat i a l’intentar separar-los les lletres varen quedar totes al plàstic. Adéu pergamins.
Donant-li voltes, vaig arribar a la conclusió que l’adhesió dels pergamins al plàstic es devia, segurament, al procés d’hidratació dels pergamins durant la restauració (una tècnica molt utilitzada anys endarrere però ara totalment obsoleta).
Al què vaig: si en comptes de posar fundes de plàstic les haguéssim posat de paper o cartró (un material molt més mal·leable que el plàstic) segurament els pergamins s’hi haguessin enganxat igualment però hauria estat molt senzill reversibilitzar-ho (res desfà el plàstic sense pèrdues col·laterals però amb una mica d’aigua en tenim prou per a retirar el paper).

4t. Econòmicament les fundes de paper de conservació són més assequibles que les de plàstic de conservació.

No descartem el plàstic!

El plàstic, però, té aplicacions molt interessants a nivell expositiu i de consulta. Com hem comentat al principi, ens permet veure els documents sense reserves a l’hora d’estudiar-los i manipular-los i, a més, protegeixen les peces de possibles accidents com ara els esternuts.