Un abans i un després del Dr. Richard Wolbers

Moment de la sessió pràctica del curs de Richard Wolbers a l'Escola Superior de Conseració i Restauració de Béns Culturals de Catalunya.

Moment de la sessió pràctica del curs de Richard Wolbers a l’Escola Superior de Conseració i Restauració de Béns Culturals de Catalunya.

La imatge romàntica del restaurador està passada de moda i totalment descontextualitzada. Lluny del què podria semblar des de fora, la professió és molt més tècnica que no pas artística.


A primer de carrera, la professora Doris Leussler ja ens avisava a tots aquells que veníem del batxillerat artístic: “restauració és repressió”. D’entrada tallàvem de soca-rel tota vena artística per tenir molt present que allà qui manava era l’obra original i que nosaltres poc podríem modificar-la. No deixar-nos portar pel Geni amagat seria vital a partir d’aleshores.

Fa anys que tinc clar que aquesta professió està en evolució constant. Des del meu punt de vista, el bon restaurador té entre els seus principals deures la formació continua. Perquè fa 15 anys que vaig obtenir el títol i he de dir que ja no faig res (RES!) tal i com van ensenyar-me: la neteja en sec ja no es fa amb pols de goma, la neteja humida ja no només es fa per immersió, faig servir alternatives a la premsa per aplanar, consolido amb materials i tècniques diferents (per exemple, el pergamí no es reintegra amb pergamí i el mateix passa amb la pell), ni tant sols enquaderno igual.

A més a més, amb el temps, cada cop veig més clar que, a part de matar l’artista que portava dintre, m’hauria estat més útil cursar el batxillerat científic o venir del Grau de Química que no pas de la branca de les Humanitats.

Per mi està essent tot un repte desenvolupar aquesta part del cervell que tenia adormida i substituir els colors complementaris pels enllaços iònics. A mi, que sempre he suspès la química, ara em toca pensar en pH, conductivitat i reaccions d’oxidació i reducció.

Aquest passat mes de març l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (que, per cert, acaba de celebrar els seus 25 anys) i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya han aconseguit portar al Dr. Richard Wolbers a Barcelona (profito l’avinentesa per felicitar als organitzadors per la bona feina feta, que no era cosa fàcil).

El Dr. Wolbers és la Byoncé de la restauració. Ídol de masses.

Si cerqueu a Internet fotografies de restauradors, els trobareu sempre amb una campana extractora sobre el cap i veureu que porten màscares de les cares per filtrar tots els dissolvents que fan servir.

Wolbers, juntament amb Paolo Cremonesi (un altre ídol de masses), ha desenvolupat el què podríem definir com a restauració eco-friendly o eco-restauració.

Si fins ara es feia servir acetona en quantitats industrials per treure una goma-laca, ara amb 2 gotetes en tindrem prou. Es tracta de fer una emulsió amb el dissolvent, aigua i, per exemple, goma xantana i aplicar-la directament sobre la peça.

Afortunadament, en restauració de patrimoni documental i obra gràfica no és tant habitual com en d’altres especialitats utilitzar dissolvents, com a molt els fem servir per per treure alguns celos i poca cosa més (recordeu-vos sempre que el #TapeIsEvil).


Així doncs, el primer punt important assimilat durant el curs, és l’eco-restauració. Que beneficia a:

La peça, perquè l’aplicació del dissolvent és molt més controlada
La restauradora, perquè no inhala els vapors cancerígenes durant tota la jornada laboral
El medi ambient, perquè reduïm la quantitat de dissolvents i per tant el cost ambiental de fabricació i el cost ambiental d’eliminació.

El segon punt és el canvi de paradigma en la neteja humida del patrimoni documental, l’obra gràfica i tot el què passi pel taller a partir d’ara.

Fins avui, el procés habitual i pràcticament estàndard, en la intervenció d’un document era realitzar primerament una neteja mecànica en sec per eliminar la brutícia més superficial i posteriorment, si tot era favorable, es realitzava una neteja humida per aconseguir un pH més apropiat i eliminar-ne els elements perjudicials com ara àcids solubles i taques.

La neteja humida es realitzava, per defecte, amb aigua destil·lada i per immersió. Pim-pam, ja tens la peça neta.

Doncs no.

Aigua residual dels banys de paper. Richard Wolbers

Aigua residual dels banys de paper. Mateix paper amb diferents aigües de rentat. Richard Wolbers

A partir d’ara, per tal de millorar l’eficàcia en la neteja adaptarem l’aigua a les necessitats de cada peça mitjançant mesures de conductivitat i pH.

Mesurem el pH i la conductivitat a partir d’un gel d’agarosa que podem tenir preparat al taller que col·loquem sobre el paper original. Al cap d’uns minuts els ions han passat del paper al botó d’agarosa i el col·loquem en els aparells de mesura. A partir d’aquestes lectures, preparem les dissolucions adaptades que utilitzarem en els banys.

Els resultats són realment espectaculars. A la imatge podeu veure una de les pràctiques que varem dur a terme, cada grup tenia una pàgina d’un mateix llibre i va realitzar una neteja humida per immersió amb una aigua que variava les condicions de pH amb algun quelant addicional. Com podeu veure, varia moltíssim la “brutícia” que es va extreure en cadascun dels casos.

També podem aplicar aquestes dissolucions adaptades gelificant-les en agarosa (en diferents concentracions) per actuar més puntualment sobre una taca, per exemple. Comproveu també a la imatge com el resultat és espectacular.

Tests amb botons d'agarosa a diferents concentracions. Comproveu que el botons amb l'agarosa al 5'5 i 5'6 són els que més feina han fet.

Tests amb botons d’agarosa a diferents concentracions. Comproveu que el botons amb l’agarosa al 5’5 i 5’6 són els que més feina han fet.


Són comptades les ocasions (sota el meu parer) que surts d’un curs amb la neurona exprimida, ocasions on realment tens la sensació d’haver après moltíssimes coses noves, d’aquelles que prens la decisió que a partir d’ara tot hauria de ser diferent.

Després de fer aquests cursos sortim totes amb la mateixa cara de neurona morta i dues idees fixacions al cap:

1) Toca comprar de material, que en aquest cas no és poca cosa: conductímetre, peàcmetre, agarosa, xantana, quelants, dissolvents eco-friendly, columna desionitzadora per l’aigua, plaques de petri…

2) És viable aplicar tota aquesta nova complexitat al dia a dia del taller? mesurar la conductivitat, el pH, fer tests amb els quelants, amb els percentatges d’agarosa… Pot fer-se una muntanya, acabar tirant la tovallola i seguir amb els mètodes de sempre. Recordem, a més, que tothom vol uns pressupostos ben ajustats ;)

Per les restauradores que som autònomes o que tenim un taller privat són dos factors que condicionen molt la presa de decisions a l’hora d’intervenir una peça i de decantar-nos per un procés o un altre. Però no ens podem arronsar.

Incorporar mètodes nous no és senzill, requereix trencar amb tot el que has fet fins ara i començar dinàmiques que potser, de moment, no són tant àgils com les d’abans. Però en aquesta professió res és blanc o negre i hem d’encaixar tots els coneixements que anem adquirint per a una millor presa de decisions. Posar en pràctica tot el què m’han ensenyat sempre ha resultat molt beneficiós per les peces que han passat pel taller.

Comentaris (12)

  1. Sandra Vilchez - Respon

    19 abril, 2018 at 07:30

    Superinteressant Berta! Gràcies per compartir. Jo em vaig quedar amb les ganes de venir. És possible que vingui també a fer neteja de teixit.

    • Berta Blasi - Respon

      19 abril, 2018 at 08:14

      Moltes gràcies, Sandra!
      Compartir és viure ;p
      Si acaba venint per material tèxtil, no t’ho deixis perdre. Durant el curs va fer petites pinzellades explicant algunes aplicacions en tèxtil i realment pot ser molt interessant. També va dir que començaria a fer-ne de fotografia a partir de l’any vinent a Nova York, seria genial poder anar-hi.

  2. Mireia de Retoc - Respon

    19 abril, 2018 at 16:03

    Reflexions interessants Berta, i alhora amb un toc d’humor!
    Estamos en lo mismoooo! Ben trobat!

    • Berta Blasi - Respon

      23 abril, 2018 at 10:43

      Gràcies, Mireia!

      Som cabudes i valentes, i això farà que poguem amb tot.

      Força!
      BB.

  3. Hermelinda - Respon

    20 abril, 2018 at 02:02

    Muchas gracias por compartir, es muy interesante y todo un desafío para ir implementando nuevas técnicas en los trabajos a realizar

    • Berta Blasi - Respon

      23 abril, 2018 at 10:42

      Hermelinda:

      Te animo a leer más sobre Wolbers, será nuestro futuro.
      Un abrazo,
      BB.

  4. Laia Roca - Respon

    23 abril, 2018 at 10:34

    Hola Berta,
    m’ha agradat molt l’article. Pels que som d’especialitats on utilitzem tòxics amb més quantitats, és un molt bon camí el que està fent P. Cremonesi i R. Wolbers. Mica en mica, anirem interioritzant alguns d’aquests mètodes, i quedaran en els nostres taller i feines…

    una abraçada
    (he rigut i tot amb algunes coses, que és d’agrair jaja)

    • Berta Blasi - Respon

      23 abril, 2018 at 10:41

      Moltes gràcies, Laia, pel teu comentari :)

      Jejeje… els “gags” sempre ajuden a fer passar les coses denses ;)

      Com bé dius, mica en mica interioritzarem aquests mètodes més respectuosos amb la nostra salut i el medi ambient.

      Una abraçada.
      BB.

  5. Mª Dolores Díaz de Miranda - Respon

    24 abril, 2018 at 16:59

    Berta gracias por tus reflexiones.
    Yo salí del taller como tu indicas, pero en la puesta en práctica te das cuenta que no todo es tan fácil y que hay muchos tipos de manchas que no se van con este sistema.
    La senama pasada, tuve al suerte de estar tres días en Tortosa en la Escola d¨Art i Disseny, en el Taller de Conservació i Restauració de paper, con Blanca Muñoz Ontonillés haciendo pruebas y nos ha valido para poner en práctica lo aprendido con Wolbers, a la vez que darnos cuenta de la complejidad y la necesidad de compartir entre los profesionales nuestras experiencias

    • Berta Blasi - Respon

      24 abril, 2018 at 17:23

      Mª Dolores:

      ¿Fácil? ¿Quién dijo fácil? Si algo he aprendido hasta ahora es que esta profesión de fácil no tiene nada. No hay una receta universal que se pueda aplicar a todo lo que pasa por el taller, no existe el “default mode”, lo que te ha funcionado espectacularmente para una pieza no te sirve, ni por asomo, para otra. Qué dura la vida de la restauradora… ¡Y qué emocionante! ¿Qué sería de nuestro día a día sin todos estos retos? Nos aburriríamos como ostras ;)

      Gracias, Mª Dolores por tu comentario,
      BB.

  6. Jessica Levy - Respon

    4 maig, 2018 at 10:46

    Muy interesante artículo!
    Muchas gracias por compartir tus experiencias y reflexiones sobre el curso.
    Y muy cierto que en primer año la profesora Doris Leussler nos hacía bajar de nuestra nube artística :) ;)

    • Berta Blasi - Respon

      4 maig, 2018 at 11:25

      ¡Gracias a ti, Jessica por tu comentario!

      Doris nos acompañará durante toda la vida profesional jejeje

      BB.

Afegeix un Comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies