Nanopartícules en restauració no és ciència ficció (I)

A l'esquerra aplicació del gel físic carregat amb la barreja de dissolvents de baixa toxicitat proposats per Cremonesi. A la dreta aplicació del gel químic carregat amb microemulsió de nanopartícules.

A l’esquerra aplicació del gel físic carregat amb la barreja de dissolvents de baixa toxicitat proposats per Cremonesi. A la dreta aplicació del gel químic carregat amb microemulsió de nanopartícules.

Sense la intenció de posar-nos gaire tècnics, avui us presento aquest projecte que bé podria semblar ciència ficció.

Quan es parla de nanopartícules un s’imagina laboratoris que tenen identificadors d’iris oculars per a obrir les portes, vestits blancs amb guants fins els colzes i entorns esterilitzats… o al menys això és el que pensava jo fins fa poc.

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació que l’Emma Sánchez i la Carmen Peña vàren fer al Monestir de Sant Pere de les Puel·les a Barcelona, sobre els resultats del seu projecte d’investigació al llarg dels últims tres anys titulat Nano-materials for the conservation and preservation of movable and immovable artworks, o Nano for Art.

L’Emma i la Carmensón restauradores de l’Instituto del Patrimonio Cultural de España. Els últims tres anys han estudiat, juntament amb la química del Departamento de Analítica del IPCE Elena Golzález la aplicació de nanopratícules a la restauració. Les nanopartícules es fan servir en medicina, en enginyeria, en l’alimentació… Què ens impedia fins ara aplicar-les a la restauració? La meva resposta, a títol personal, és precisament aquesta imatge preconcebuda de metafísics, megaquímics i nanotants que sembla tant inabastable a nivell cuotidià.

Nano for Art és un projecte financiat amb fons europeus desenvolupat de manera coordinada entre quinze equips multidisciplinaris (University of Florence; Instituto Nacional de Antropología e Historia; National Museum of Denmark; Instituto del Patrimonio Cultural de España; MBN Nanomaterialia; University College London; University of Pardubice; Birkbeck College; ZFB Zentrum für Buchenhaltung GmbH; Centre for Research and Restoration of Museums of France; Chevalier; SIT Grupo Empresarial; GEMA Art Group; Morana RTD y University Ca’s Foscari of Venice).

L’objectiu del projecte ha estat experimentar amb nous nanomaterials per a adaptar-los a l’aplicació en el camp de la conservació i la preservació del patrimoni moble i immoble. Des del laboratori del IPCE van centrar-se en el patrimoni moble seguint dues línies d’investigació: la neteja i la desacidificació de patrimoni documental i obra gràfica.

Les nanopartícules són la sintetització en un laboratori de les partícules d’un producte. Consisteix en dividir les partícules una i una altra vegada fins arribar a una mida Nano. Amb aquest procés s’aconsegueix multiplicar la superfície de contacte i la reacció és molt més eficaç. Això significa, a tall d’exemple, que amb 10gr de material en nanopartícules obtindràs el mateix resultat que amb 100gr del mateix material sense sintetitzar.

Amb uns resultats espectaculars han aconseguit multiplicar l’eficàcia dels tractaments tradicionalment utilitzats en la conservació del patrimoni bibliogràfic redüint a la vegada la seva toxicitat i, per tant, millorant el respecte cap al restaurador, la peça i el medi ambient.

La presentació de Barcelona va tenir com a punt especialment emocionant l’oportunitat de poder fer una sessió pràctica, així que vàrem poder treballar amb els materials que ens varen portar directament des dels seus laboratoris.

Neteja amb nanopartícules

Carmen Peñava ser l’encarregada d’explicar-nos la investigació que va realitar l’equip en matèria de neteja. Han treballat d’una banda amb gels físics carregats amb les barreges de baixa toxicitat proposades per Cremonesi i d’una altra banda amb microemulsions de nanopartícules aplicades a gels químics i les han combinat per aconseguir que tinguem unes ganes boges de tenir-les als nostres tallers.

Fins ara era habitual treballar amb gels físics (per a fer-nos una idea de la textura, la gomina seria un exemple de gel físic, tot i que no el fem servir en restauració, clar) l’inconvenient és que, com a norma general són difícils de controlar perquè no tenen forma pròpia (exepcions de gels físics amb forma pròpia: l’agar i el gellano).

Amb els gels químics s’aconsegueixen unes neteges molt més selectives i segures donat que mantenen sempre la seva forma i es controla molt millor la zona d’actuació. A més a més, en comparació amb els altres gels físics que sí que conserven la forma (agar i gellano) els gels químics desprenen la humitat de manera molt més controlada donat que podem triar la seva porositat i, per tant, la rapidesa amb la que alliberen el líquid amb el que els hem carregat. També permeten combinar diferents dissolvents i disminuir-ne la quantitat amb el que aconseguim una menor toxicitat del producte.

A nivell material estem parlant d’unes pastilletes rectangulars d’aspecte gelatinós, similar a la silicona, flexibles i transparents que, un cop carregats amb la microemulsió pertinent, es col·loquen sobre la zona a tractar (ja sigui puntualment o a tot un document sencer) i es deixa actuar. Transcorregut el temps necessari, es retira la pastilla i s’observa clarament l’efecte de neteja que ha realitzat.

Hi ha aspectes clarament positius en la combinació de microemulsions amb nanopartícules i gels químics:

* No deixen residu, la qual cosa significa que no s’ha de rascar amb l’espàtula per a treure les restes com passa amb la Metilcel·lulosa o el Klugel (que són gels físics)

* Poden reutilitzar-se. Esbandint al gel amb una immersió de 24h en aigua destil·lada pots tornar a carregar-lo amb la microemulsió que sigui necessària en cada ocasió.

* Són transparents i amb una superfície regular que ens permet tenir un control total sobre el què passa a l’obra.

Inconvenients:

* Haurem d’esperar a la comercialització de les microemulsions amb nanopartícules. L’inconvenient fins ara és que són hidrogels i per tant la dissolució amb què es carrega ha de ser polar (tot i que també es pot carregar amb alguna emulsió apolar que es va descartar perquè no va donar resultats durant la investigació), i només serveix en alguns casos amb els dissolvents que estem acostumats a fer servir. Al realitzar microemulsions amb nanopartícules podem rebaixar-ne el contingut de dissolvent i carrecar gels químics amb la microemulsió que més ens convingui.

I com que ja ens estem allargant més del compte, per la part dedicada a la desacidificació haureu d’esperar a la propera entrega de “Nanopartícules en restauració no és ciència ficció”

Articles relacionats:
L'us del ciclododecà per a protegir elements solublesEl uso del ciclododecano para proteger elemento...
Nanopartícules en restauració no és ciència ficció (II)Nanopartículas en restauración no es ciencia ...
Laminació amb un mètode no aqüós: experiència amb el KlucelG en alcohol

Comentaris (2)

  1. Nom Reyes Jimenez - Respon

    19 novembre, 2014 at 17:45

    Efectivament és un camp obert amb enormes aplicacions en patrimoni. Els dies 6 i 7 de novembre es va celebrar a Madrid la V Jornada La Ciencia y el Arte.
    i van parlar de les innovacions en els tractaments del patrimoni documental.

    • Berta Blasi - Respon

      24 novembre, 2014 at 12:59

      Si! Fantàstic, tant de bo hi hagués estat, però no es pot ser a tot arreu :p

      Ara els toca fer-ne difusió i jo aporto el meu granet de sorra. En breu tindreu la segona part del projecte: la desacidificació amb nanopartícules.

      Gràcies Reyes pel teu comentari :)

Afegeix un Comentari