Restauració d’unes portades arrencades dels seus llibres
Mutilar peces originals és un procés traumàtic que disgrega l’obra però que ha estat molt habitual al llarg de tota la història tal i com hem pogut veure en múltiples ocasions amb les peces que hem anat presentat.
En aquest cas entren al taller dotze portades que van ser arrencades dels seus llibres d’origen datades entre principis del 1500 a mitjans de 1600, gravades al burí i algunes d’elles molt properes als incunables, i que afortunadament han pogut conservar-se i són utilitzades com a material didàctic pels alumnes de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació dins el Màster Universitari de Biblioteques i Col·leccions Patrimonials.
Les portades es consulten i manipulen constantment durant l’any i es troben en un estat dolent de conservació i és per això que es decideix intervenir-les. Són de paper i en general han perdut el carteig, semblen acidificades i algunes tenen fòxing. Totes elles mostren cantonades amb estrips i llacunes puntuals sobretot a la part corresponent al cosit de l’enquadernació. Algunes tenen galeries d’insectes i presenten brutícia superficial, taques i aurèoles. La majoria tenen un segell de la biblioteca al revers i alguna anotacions amb bolígraf i llapis de grafit, dues presenten anotacions amb tintes ferrogàl·liques que han foradat el suport.
El procés de restauració ha consistit en netejar-les, desacidificar-les i consolidar-ne els estrips i les llacunes però no totes les llacunes s’han reintegrat, aquelles provocades per l’arrencament s’han conservat amb la finalitat de respectar la història de les peces.
Manuscrit escrit amb 
Amb el pas del temps, depenent de factors com els ingredients, les quantitats utilitzades en la seva manufacturació i les condicions d’emmagatzematge, les tintes ferrogàl·liques poden ser la causa de greus alteracions en el paper i altres suports. Aquest procés, extremadament lent, torna les tintes del color blau-negre al marró fosc arribant a traspassar d’una cara del paper a l’altra o fins i tot a desintegrar el suport allà on la tinta va ser aplicada. Molts dels nostres fons històrics es veuen afectats actualment per la corrossió d’aquestes tintes.
Els símptomes de corrosió per tintes ferrogàl·liques són molt clars: a la primera fase en els traços escrits a ploma o a pinzell gruixut s’aprecia com si la tinta s’hagués corregut al voltant del traç, es veu una aurèola de color crema o marró clar que sota la llum UV es detecta fàcilment com a una fluorescència. A la segona fase es pot observar la migració de les tintes de l’anvers al revers de la pàgina. En últim lloc la degradació del paper és tant greu que zones senceres, especialment resseguint l’escrit, es descomponen i la informació es perd. És aleshores quan el suport (paper o pergamí) es torna extremadament fràgil i trencadís i es desintegra completament amb el més mínim moviment.
El procés de conservació i restauració sol ser costós degut a la proporció descomunal d’aquestes documents als nostres arxius, biblioteques i museus. El tractament més generalitzat consisteix en l’estabilització de les tintes mitjançant una desacidificació que habitualment es realitza pàgina per pàgina, la qual cosa implica una inversió en recursos que sovint les institucions no es poden permetre. També s’han proposat mètodes de desacidificació massiva però degut al grau de fragilitat d’aquestes peces un tractament en massa s’ha de valorar detingudament.
Últims comentaris