Berta Blasi. Conservació i restauració de patrimoni documental i obra gràfica

M’agradaria saber si els humidificadors que hi ha al mercat són adequats per a dipòsits on hi ha problemes per a una baixa humitat relativa (HR). Els que hi ha específics per a museus són força cars i voldríem saber si hi ha molta diferència entre un de humidificador “domèstic” i els més professionals. La sala on el posaríem té uns 20m2.

Un humidificador és un aparell que serveix per augmentar la humitat relativa en l’ambient. Hi ha dos tipus bàsics d’humidificadors:

1. Els humidificadors ultrasònics produeixen una nebulització de l’aigua (boira) mitjançant vibracions de molt alta freqüència. Són extremadament segurs i silenciosos i s’hi pot graduar el cabal de boira i són de molt baix consum (20w a 35w). La boira que generen és a temperatura ambient la qual cosa no fa augmentar la temperatura de l’aire.
2. Els humidificadors d’elèctrodes generen vapor mitjançant l’ebullició de l’aigua escalfada mitjançant una corrent que passa directament per l’aigua. Són més perillosos perquè el vapor que expulsa és a molt alta temperatura i tenen un consum elevat. El cabal d’aigua no és regulable.

.

Com amb totes les coses, el mercat ens ofereix un ampli ventall de possibilitats quant a humidificadors i la clau és saber adaptar la solució a les nostres necessitats.

L’avantatge que presenten els humidificadors industrials és que regulen automàticament la HR de l’ambient i ens permeten no estar-hi tant pendents. Els humidificadors domèstics només permeten regular el flux de la boira (en el cas dels d’ultrasons) i és el personal del centre qui ha de tenir cura d’aconseguir el % d’HR desitjat. L’inconvenient dels humidificadors domèstics és que si aquest control no és extremadament exhaustiu el seu ús se’ns podria girar en contra ja que permetria la proliferació immediata de microorganismes indesitjats, l’avantatge és que són molt més econòmics.

Si volem augmentar la HR d’una estança encara tenim una altra opció: col·locar un o més recipients amb aigua repartits per la sala, així, per evaporació, aconseguirem incrementar gradualment la humitat relativa. És un procés lent i força segur però com sempre s’ha de portar un control estricte. Amb aquest sistema s’ha de tenir en compte que com més superfície tingui el recipient més evaporació hi haurà. Per tant, malgrat tenir la mateixa quantitat d’aigua una safata pujarà la HR més ràpidament que un bol ja que la superfície de la safata és més gran.

En restauració, fem servir els humidificadors d’ultrasons per estovar algunes coles, gelatines i aglutinants reversibles en aigua. A la imatge s’observa l’ús de l’humidificador d’ultrasons sobre una aiguada que havia estat acabada amb una capa de gelatina perquè els negres més intensos brillessin més. Amb el temps la gelatina es va envellir donant pas al quarteig que s’observa a l’esquerra. Amb l’ajuda de la boira de l’humidificador es va aconseguir tornar a hidratar la gelatina i es va poder consolidar per tal que no seguís degradant-se.

Necessites un humidificador al teu centre? Posa’t en contacte amb nosaltres.

La nostra societat recorda els esdeveniments del passat a partir de l’aproximació crítica al nostre patrimoni cultural. D’entre els diferents sectors d’aquest patrimoni, aquest programa es centra en la posada en valor del patrimoni documental. Es tracta d’un patrimoni de difícil accés, on una primera aproximació visual mai és suficient i on la mediació professional és bàsica. És un patrimoni que convé explicar per fer-lo comprendre, i aquesta mediació requereix de preparació específica. L’objectiu principal d’aquest postgrau és potenciar el coneixement del patrimoni documental mitjançant la formació de professionals amb una preparació sòlida en la crítica documental, amb un domini solvent de les noves tecnologies que poden aplicar-se i amb una bona capacitat, resolutiva i creativa, que millori les seves estratègies de difusió. Aquests professionals podran posar en valor aquest patrimoni per fer-lo visible a qualsevol sector de la nostra societat sigui especialitzat o no.

Curs 2012-2013

Mòdul I. Instruments per la comprensió dels documents històrics
• Fonaments de Diplomàtica
• Fonaments de Paleografia
• Introducció al Llatí medieval i modern

Mòdul II. Descripció tradicional i digital dels documents històrics
• Descripció i Edició documental tradicional
• Descripció i Edició documental digital

Mòdul III. Estratègies de difusió digital per als documents històrics
• Planificació d’estratègies de difusió
• Adaptació de continguts per a la difusió digital
• Canals de difusió de continguts en entorns digitals

Curs 2013-2014

Mòdul IV. Comprensió i reconeixement dels productors de documents històrics
• Història de les Institucions Medievals
• Història de les Institucions Modernes

Mòdul V. Digitalització i reconeixement digital de textos manuscrits
• Preparació dels documents històrics per a la digitalització
• Tècniques de digitalització de documents històrics
• Tècniques de tractament de continguts digitals i d’explotació de la informació.

Mòdul VI. Projecte final de postgrau

Professorat

Joan Soler Jiménez, Jesús Alturo Perucho, Laureà Pagarolas Sabaté, Hug Palou Miquel, Georg Vogeler, Miquel Rodríguez Aranda, Anabella Barroso Arahuetes, Mª Teresa Iranzo Muñío, Alfonso Sánchez Mairena, Joan Antoni Iglesias Fonseca, Vicenç Ruiz Gómez, Miquel Pérez Latre, Berta Blasi Roig, Josep Lladós Canet, Dimosthenis Karatzas.

Participaré en el Postgrau impartint l’assignatura “Preparació dels documents històrics per a la digitalització” dins el Mòdul V: Conèixer les tècniques que permeten avaluar l’estat de conservació dels documents que es volen digitalitzar a fi i efecte de garantir un bon resultat i una lesió mínima dels originals. Aquesta sessió pretén analitzar riscos i determinar criteris per seleccionar la documentació que pot o que no pot ser tractada digitalment.

Més informació a la web de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents

L’Arxiu Històric Ciutat de Badalona va crear-se el 1979 amb l’objectiu de recollir, inventariar i difondre el patrimoni documental local, posant-lo a l’abast d’investigadors i del públic en general. Des de l’inici s’emplaça a les dependències del Museu de Badalona qui en té la responsabilitat i s’ocupa de la gestió.

L’Arxiu Històric Ciutat de Badalona vetlla, a més, per sensibilitzar ciutadans i institucions de la importància de la preservació, la recuperació i la difusió del patrimoni de la ciutat. Així, des de la seva creació l’arxiu ha anat creixent amb les aportacions de tots. Actualment abasta cronològicament els segles xiii-xx i consta de 650 metres lineals.

A la imatge de l’esquerra s’observa una de les tasques realitzades en el fons de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona: la neteja preventiva del fons amb un aspirador de filtres HEPA anti-microorganismes. A la imatge central s’observa en detall una reparació amb cinta autoadhesiva sobre l’emulsió d’una fotografia de Coloma Amigó que va arribar al Museu de Badalona amb molt mal estat cargolada sobre sí mateixa, una patologia molt típica de les fotografies. A l’extrem dret la peça un cop restaurada.

Procedència de la peça: Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona

El Museu de Badalona compta actualment amb un dels jaciments arqueològics urbans més grans d’Europa amb 3.400 m2 de ruïnes excavades i cobertes. També s’hi poden visitar les sales d’exposició permanent on es conserven peces d’art, objectes de la vida quotidiana, religiosos, militars, indumentària, objectes relacionats amb oficis i amb la indústria, maquinària…

Paral·lelament a l’edifici del Museu trobem diferents subseus en forma de jaciments romans museïtzats com la Casa dels Dofins, el Jardí de Quint Licini, el Conducte d’aigües; el poblat Ibèric del Turó d’en Boscà i  la masia de Can Miravitges (s.XVIII).

L’Arxiu d’Històric de la Ciutat de Badalona també se situa al mateix edifici i exposa i difon periòdicament la seva obra.

Durant el 2010 i coincidint amb La Capital de la Cultura Catalana, el Museu va tancar les portes al públic per a sotmetre’s a una reforma espectacular en el seu projecte museístic. Durant aquest període un potent equip multidisciplinar de restauradors, coordinats per l’arqueòloga del museu Pepita Padrós, va afrontar el repte de restaurar peces que encara no s’havien pogut exposar, peces que s’havien descobert a les últimes excavacions però també de recuperar-ne algunes que durant anys havien estat als dipòsits a l’espera d’ésser exposades. Paral·lelament també es va aprofitar per revisar els criteris amb els que algunes d’elles havien estat intervingudes amb anterioritat.

Totes les imatges d’aquest article es troben a l’exposició permanent del Museu de Badalona. A la part superior s’observa un paviment romà al qual se li va realitzar una neteja superficial. A la imatge inferior esquerra es veu un paviment romà opus spicatum, en forma d’espiga, que havia estat muntat sobre guix per mantenir-ne la forma que durant el recent procés de restauració es va retirar per ésser innecessari. A la imatge inferior dreta s’aprecia la tomba d’un infant que es pot veure a la zona de la necròpolis del subsòl. La tomba es trobava partida en dos i s’havia intervingut anteriorment amb uns criteris que ja no s’esqueien als actuals.