Berta Blasi. Conservació i restauració de patrimoni documental i obra gràfica

El passat mes d’abril el taller de restauració de la Biblioteca de Catalunya va organitzar un curs de Tècniques de restauració d’enquadernacions en pergamí, eminentment pràctic, que va donar un gir de 180º als nostres coneixements de les tècniques de restauració en referència a les enquadernacions en pergamí.

Arsenio Sánchez Hernampérez (conservador – restaurador a la Biblioteca Nacional de España) ha estudiat i intervingut durant anys les enquadernacions antigues en pergamí i va basar la seva proposta en la idea d’aprofitar els avantatges que ens ofereix aquest complicat material, però també assumir les seves limitacions i entendre les seves complicacions. Cito textualment,

“generalment, les enquadernacions en pergamí han estat maltractades i menyspreades, sent considerades enquadernacions de segona classe”.

La manca de consideració cap a aquest tipus d’enquadernació ha portat a l’error de substituir les cobertes antigues per altres de noves realitzades amb tècniques que no responen a les d’origen i amb materials que generen un comportament molt diferent en l’arquitectura de l’exemplar. D’altra banda, sempre es va considerar que les enquadernacions de pergamí tenien poc valor tècnic, estètic i històric. Però res més allunyat de la realitat i en aquest curs ha quedat demostrada l’extraordinària importància que aquestes enquadernacions tenen en la història del llibre i la importància de desenvolupar procediments de restauració apropiats sense que per això les restauracions siguin excessivament costoses o requereixin un temps excessiu.

Canvis a tenir en compte respecte a les pràctiques habituals:

• Intervenir en el bloc del llibre el mínim possible: no cal consolidar cada esquinç ni reintegrar cada llacuna llevat que siguin potencialment perillosos per a la peça.
• El pergamí també té pàtina i s’ha de mantenir: la brutícia també protegeix i pot arribar a ser una prova en sí mateixa, els processos de neteja poden eliminar tractaments habituals en els pergamins antics com l’acabat amb clara d’ou o amb orpiment. Cal actuar amb cura en la neteja de la peça: tot allò que desaparegui no tornarà.
• Reforçar els nervis vs. posar nervis nous: cosir i descosir un llibre és un procés traumàtic per a la peça, tret que sigui extremadament necessari és improcedent (a la imatge: un nervi reforçat amb pell a l’alum).
• Reforçar el pergamí i empeltar amb diverses capes de paper japonès vs. empeltar el pergamí original amb pergamí nou encolant entre si: el pergamí és un material higroscòpic que varia amb els canvis d’humitat ambiental, amb el pas del temps un pergamí de 400 anys haurà evolucionat i s’haurà tornat més estable que un pergamí de 2 anys. Quan encolem un pergamí vell i un pergamí nou reaccionaran de manera diferent als canvis en l’ambient i sempre predominarà el pergamí nou sobre l’original fent que aquest es corbi i es deformi a la voluntat del primer (a la imatge: 1) una llacuna en el pergamí 2) la llacuna empeltada per la part interior amb paper japonès de gramatge mitjà 3) la mateixa llacuna amb dues capes més de paper japonès per l’exterior. Només faltaria el retoc cromàtic si es creiés convenient).
• L’estudi dels símptomes per corregir els punts crítics: és essencial si volem ser efectius en els processos de restauració i, sobretot, si volem limitar el grau d’intervenció en les restauracions.

Una altra qüestió que es va plantejar és el concepte d’estabilització. Una cosa és estabilitzar una enquadernació i reforçar-la perquè segueixi funcionant “el més semblant possible a l’original” i una altra diferent és modificar-la fins al punt que aquesta deixa de funcionar. Sempre s’ha dit que els tractaments s’haurien de limitar al mínim possible. No obstant això a la pràctica, sempre tendim a intervenir més del necessari seguint el fals sil·logisme de si un document està deteriorat i jo sóc un/a restaurador/a amb formació “científica”, tot el que faci serà bo. En essència, una actuació no ha de ser inadequada si es prenen les decisions seguint la lògica que es basa en criteris comunament acceptats, però, per exemple, hi ha un abisme d’operacions entre refer una costura i consolidar-la. I el resultat està d’acord a aquestes operacions.

Aquesta forma d’entendre els processos de restauració em va portar a pensar en el propi treball dels conservadors-restauradors de Patrimoni Documental i Obra Gràfica. Partint del concepte d’estabilització o d’intervenció total en restauració, podem diferenciar entre projectes globals i projectes puntuals en fons d’arxius, biblioteques i museus. El projecte global preveu l’estabilització d’un volum de peces mitjà o gran (bàsicament higiene del fons i consolidació bàsica) mentre que el projecte puntual va dirigit a una sola peça o un grup molt reduït. Amb el pressupost limitat que se sol destinar a un petit nombre de projectes puntuals és possible dur a terme un projecte global de neteja i estabilització que garantirà la perdurabilitat de fons complets i no d’unes quantes peces.

És elemental, doncs, començar a assumir un canvi de paradigma i pensar en primar els projectes globals per sobre dels projectes puntuals.

M’agradaria saber si els humidificadors que hi ha al mercat són adequats per a dipòsits on hi ha problemes per a una baixa humitat relativa (HR). Els que hi ha específics per a museus són força cars i voldríem saber si hi ha molta diferència entre un de humidificador “domèstic” i els més professionals. La sala on el posaríem té uns 20m2.

Un humidificador és un aparell que serveix per augmentar la humitat relativa en l’ambient. Hi ha dos tipus bàsics d’humidificadors:

1. Els humidificadors ultrasònics produeixen una nebulització de l’aigua (boira) mitjançant vibracions de molt alta freqüència. Són extremadament segurs i silenciosos i s’hi pot graduar el cabal de boira i són de molt baix consum (20w a 35w). La boira que generen és a temperatura ambient la qual cosa no fa augmentar la temperatura de l’aire.
2. Els humidificadors d’elèctrodes generen vapor mitjançant l’ebullició de l’aigua escalfada mitjançant una corrent que passa directament per l’aigua. Són més perillosos perquè el vapor que expulsa és a molt alta temperatura i tenen un consum elevat. El cabal d’aigua no és regulable.

.

Com amb totes les coses, el mercat ens ofereix un ampli ventall de possibilitats quant a humidificadors i la clau és saber adaptar la solució a les nostres necessitats.

L’avantatge que presenten els humidificadors industrials és que regulen automàticament la HR de l’ambient i ens permeten no estar-hi tant pendents. Els humidificadors domèstics només permeten regular el flux de la boira (en el cas dels d’ultrasons) i és el personal del centre qui ha de tenir cura d’aconseguir el % d’HR desitjat. L’inconvenient dels humidificadors domèstics és que si aquest control no és extremadament exhaustiu el seu ús se’ns podria girar en contra ja que permetria la proliferació immediata de microorganismes indesitjats, l’avantatge és que són molt més econòmics.

Si volem augmentar la HR d’una estança encara tenim una altra opció: col·locar un o més recipients amb aigua repartits per la sala, així, per evaporació, aconseguirem incrementar gradualment la humitat relativa. És un procés lent i força segur però com sempre s’ha de portar un control estricte. Amb aquest sistema s’ha de tenir en compte que com més superfície tingui el recipient més evaporació hi haurà. Per tant, malgrat tenir la mateixa quantitat d’aigua una safata pujarà la HR més ràpidament que un bol ja que la superfície de la safata és més gran.

En restauració, fem servir els humidificadors d’ultrasons per estovar algunes coles, gelatines i aglutinants reversibles en aigua. A la imatge s’observa l’ús de l’humidificador d’ultrasons sobre una aiguada que havia estat acabada amb una capa de gelatina perquè els negres més intensos brillessin més. Amb el temps la gelatina es va envellir donant pas al quarteig que s’observa a l’esquerra. Amb l’ajuda de la boira de l’humidificador es va aconseguir tornar a hidratar la gelatina i es va poder consolidar per tal que no seguís degradant-se.

Necessites un humidificador al teu centre? Posa’t en contacte amb nosaltres.

SocialBiblio és una comunitat de pràctica en línia sobre biblioteconomia, documentació i gestió de la informació. Les comunitats de pràctica es basen en una filosofia de cooperació i aprenentatge que parteix que tots tenim alguna cosa a ensenyar i alguna cosa a aprendre. En base a aquest principi, Socialbiblio es constitueix com una plataforma de formació en col·laboració on un dia serem professors i l’altre alumnes.

Podeu veure la conferència en diferit, vegeu-ne l’storify o bé fullejar la presentació de la conferència:

Aquest dimecres dia 20 a les 22h col·laborem fent un webinar gratuït sobre els principis bàsics de la conservació i la restauració de patrimoni documental. La sessió va dirigida a arxivers, bibliotecaris, col·leccionistes i curiosos, i hi esteu tots convidats.

Acidificación, foxing, ferrogálicas, microorganismos, humedad relativa, temperatura, control ambiental, revisión periódica, lux, pH neutro, reemay… ¿al leer todo esto te entran escalofríos?. Esta sesión de conservación y restauración está para que eso no pase. Daremos un repaso a los conceptos más básicos relacionados con la conservación de nuestros fondos documentales, desde las condiciones ambientales básicas que deberían tener los depósitos hasta qué restaurar y porqué, pasando por los materiales y técnicas que pueden usarse in situ para preservar mejor los documentos. Para adaptar mejor la sesión a las necesidades particulares serán bienvenidas todas las dudas y preguntas sobre conceptos, materiales o técnicas vía twitter @ProjectesTaller o vía web , que podrán ser anónimas.

El webinar, que tendrá lugar en SocialBiblio el próximo 20 de Febrero, será impartido por Berta Blasi, licenciada en Documentación por la Universidad de Barcelona (2006) y diplomada en Conservación y Restauración de Documento Gráfico por la Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (2003). Ha desarrollado su actividad desde su graduación en el campo de la restauración y desde 2008 dirige su propio taller. Desde entonces, sigue formándose en la especialidad y colabora con centros docentes como la Universitat de Barcelona. Es autora de algunos artículos sobre la materia y desde 2010 colabora con Art Conservation of Netherlands, un taller multidisciplinario con sede en Holanda.

- Día: Miércoles 20 de febrero de 2013

- Hora: 22:00 hora peninsular española [GMT +1] (Consulta las diferencias horarias con otros países)

- Inscripción: gratuita, a través de la plataforma wizIQ, webinar titulado “Conservación y restauración de patrimonio documental: Principios básicos“

- Requisitos: tener una cuenta en wizIQ -gratuita- y disponer de un ordenador con buena conexión a Internet, la última versión de Flash player y el audio habilitado.

Recuerda que la plataforma de las clases ya permite el registro directo con tu cuenta de Facebook y puedes asistir a las clases a través de tu iPad o tablet Android.

La nostra societat recorda els esdeveniments del passat a partir de l’aproximació crítica al nostre patrimoni cultural. D’entre els diferents sectors d’aquest patrimoni, aquest programa es centra en la posada en valor del patrimoni documental. Es tracta d’un patrimoni de difícil accés, on una primera aproximació visual mai és suficient i on la mediació professional és bàsica. És un patrimoni que convé explicar per fer-lo comprendre, i aquesta mediació requereix de preparació específica. L’objectiu principal d’aquest postgrau és potenciar el coneixement del patrimoni documental mitjançant la formació de professionals amb una preparació sòlida en la crítica documental, amb un domini solvent de les noves tecnologies que poden aplicar-se i amb una bona capacitat, resolutiva i creativa, que millori les seves estratègies de difusió. Aquests professionals podran posar en valor aquest patrimoni per fer-lo visible a qualsevol sector de la nostra societat sigui especialitzat o no.

Curs 2012-2013

Mòdul I. Instruments per la comprensió dels documents històrics
• Fonaments de Diplomàtica
• Fonaments de Paleografia
• Introducció al Llatí medieval i modern

Mòdul II. Descripció tradicional i digital dels documents històrics
• Descripció i Edició documental tradicional
• Descripció i Edició documental digital

Mòdul III. Estratègies de difusió digital per als documents històrics
• Planificació d’estratègies de difusió
• Adaptació de continguts per a la difusió digital
• Canals de difusió de continguts en entorns digitals

Curs 2013-2014

Mòdul IV. Comprensió i reconeixement dels productors de documents històrics
• Història de les Institucions Medievals
• Història de les Institucions Modernes

Mòdul V. Digitalització i reconeixement digital de textos manuscrits
• Preparació dels documents històrics per a la digitalització
• Tècniques de digitalització de documents històrics
• Tècniques de tractament de continguts digitals i d’explotació de la informació.

Mòdul VI. Projecte final de postgrau

Professorat

Joan Soler Jiménez, Jesús Alturo Perucho, Laureà Pagarolas Sabaté, Hug Palou Miquel, Georg Vogeler, Miquel Rodríguez Aranda, Anabella Barroso Arahuetes, Mª Teresa Iranzo Muñío, Alfonso Sánchez Mairena, Joan Antoni Iglesias Fonseca, Vicenç Ruiz Gómez, Miquel Pérez Latre, Berta Blasi Roig, Josep Lladós Canet, Dimosthenis Karatzas.

Participaré en el Postgrau impartint l’assignatura “Preparació dels documents històrics per a la digitalització” dins el Mòdul V: Conèixer les tècniques que permeten avaluar l’estat de conservació dels documents que es volen digitalitzar a fi i efecte de garantir un bon resultat i una lesió mínima dels originals. Aquesta sessió pretén analitzar riscos i determinar criteris per seleccionar la documentació que pot o que no pot ser tractada digitalment.

Més informació a la web de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents

Berta Blasi. Conservació d’enquadernacions. En Butlletí Informatiu de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents de Catalunya [en línia]. Barcelona, maig de 2011. [Consulta: 12 de juny de 2011]. Disponible a <http://www.arxivers.com/index.php/publicacions/butlleti-de-lassociacio/butlleti-de-laac/doc_download/333-butlleti-99.html> -URL actualitzada-

L’article publicat al Butlletí Informatiu núm. 99 [gener-març de 2011] de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents de Catalunya sobre conservació d’enquadernacions es divideix bàsicament en dos blocs. El primer detalla els paràmetres de conservació preventiva ideals i proposa tècniques per aconseguir-los. El segon bloc aborda els criteris bàsics de restauració amb la finalitat que l’arxiver que ha d’externalitzar una restauració sàpiga què hauria de demanar al restaurador.

Sánchez Hernampérez, Arsenio. Los desastres en los archivos: cómo planificarlos (una guía en siete pasos). Asturias: Trea, 2011. ISBN 978-84-9704-560-5

Un sinistre és la situació més crítica a la que pot enfrontar-se un centre documental. La segona guerra mundial, els conflictes balcànics o l’esfondrament de l’Arxiu Històric de Colònia són exemples ben coneguts d’una llarga llista de desolació que ha delmat el preciós llegat dels nostres avantpassats. Les causes són molt variades, però, en qualsevol cas, generen processos d’alteració violents que, en poques hores, són capaces de destruir completament documents, dipòsits i arxius sencers.

No tots els desastres són inevitables. La majoria podrien haver estat controlats mitjançant processos de valoració i correcció de riscos coneguts com ara la planificació de sinistres o gestió de desastres. Basats en metodologies emprades en la protecció civil, engloben tècniques de prevenció i de conservació amb les que és possible evitar incendis, inundacions o qualsevol altre tipus de fenomen destructiu. A més a més, permeten establir protocols de treball i reunir els recursos necessaris per tal d’actuar correctament en la protecció i salvament de la documentació.

Aquest manual és una guia pràctica. Mitjançant set passos consecutius recolzats en quadres de resum i formularis personalitzats, facilita la redacció de plans de desastre a la mida dels diferents tipus d’arxiu, independentment dels seus recursos o de les seves dimensions.

Text d’Arsenio Sánchez Hernampérez
Vegeu-ne el sumari i la introducció

Prieto Gutiérrez, Juan José Plan de evacuación del patrimonio documental en bibliotecas., 2009 . In Encuentro de Bibliotecarios, Archivistas y Museólogos – EBAM. “La información para la inclusión social y cultural”, La Paz, Bolivia, 14,15 y 16 de septiembre de 2009. (Unpublished) [Conference Paper] [Disponible a: <http://eprints.rclis.org/17271/1/Plan_de_evacuaci%C3%B3n_del_patrimonio_documental_en_bibliotecas.pdf>]

©Paul Almasy/AKG Paris. Biblioteca de la Universitat d'Algèria

Juan José Prieto Gutiérrez publica el Plan de evacuación del patrimonio documental en bibliotecas arran del “Encuentro Latinoamericano de Bibliotecarios, Archivistas y Museólogos” que tingué lloc el 14, 15 i 16 de setembre de 2009 a La Paz, Bolívia dins de l’eix temàtic 3: “Conservación del Patrimonio Histórico y Cultural”. L’article proporciona les directrius generals a tenir en compte per a l’evacuació del patrimoni documental en cas d’una catàstrofe ja sigui de caràcter natural com de conflicte.

L’autor diferencia entre el Pla de Seguretat i el Pla d’Evacuació essent el primer de caire preventiu, on es determinen maneres per intentar evitar les catàstrofes (aquelles que siguin evitables com ara un incendi o una inundació), i el segon de caire reactiu on s’estableixen les prioritats en les accions per a salvar el patrimoni documental. En cada cas el centre valora i redacta (o externalitza l’elaboració) d’un Pla d’Evacuació.

Tot Pla d’Evacuació ha de tenir en compte per una banda els mitjans tècnics que engloben els passius (claus d’accés, portes ignífugues…) i els actius (alarmes…), i per l’altra els mitjans organitzatius com els plans d’actuació, les normes i estratègies. També hi ha de constar un lloc d’emmagatzematge que gaudeixi d’unes condicions ambientals controlades on es dipositaran les peces evacuades abans de la restauració. En segons quins sentits el pla d’una biblioteca pot ser similar als redactats per museus o arxius degut que disposen d’àrees similars: les d’exhibició, les de dipòsit… Des del moment en que neix una biblioteca és essencial que els arquitectes en projectin la construcció, reconstrucció o adequació tenint en compte el futur Pla d’Evacuació.
L’evacuació dels fons documentals pot portar-se a terme durant o després del sinistre però sempre un cop els serveis d’emergència hagin donat el vist-i-plau a l’accés a l’edifici.

Juan José Prieto enumera 12 passos a seguir a partir que el responsable de la biblioteca decideix activar el Pla d’Evacuació:

• Primerament cal determinar els nivells d’actuació en funció del grau de la catàstrofe tenint en compte la tipologia de biblioteca, els fons que custodia i el personal disponible per a l’evacuació.
• S’evacuarà després que els usuaris i el personal estigui a bon resguard, els serveis d’emergència ho aprovin i el trasllat es pugui fer de forma segura.
• Només el responsable de la biblioteca pot donar l’ordre d’evacuació.
• Contactar amb la borsa de voluntaris.
• Tenir a l’abast de tothom els plànols d’evacuació.
• Procedir a l’evacuació seguint els protocols segons grau de prioritat dels fons (actuacions segons valor, segons material…).
• Control tant de l’estat d’ànim de la gent com de la seguretat del material mobilitzat.
• Dur a terme un registre de prioritats de tot el material evacuat.
• Moure els objectes de manera segura: fer servir carretons, guardar les parts trencades, no fer piles…
• El traslladar del material en bones condicions és tant important com el material afectat i en els casos de catàstrofe on intervingui l’aigua es classificarà la documentació segons afectació, s’actuarà de baix a dalt i els tractaments es faran un cop salvaguardats.
• S’ha de tenir en compte que en aquestes situacions s’ha de disposar de suficient material com perquè els organitzadors i voluntaris puguin treballar tots a l’hora (carretons, caixes, roba de protecció, bombes d’aigua, ventiladors…)
• Finalment cal avaluar l’eficàcia del Pla d’Evacuació identificant-ne en cada apartat els punts febles amb la finalitat de millorar-lo.

L’article conclou que és indispensable que una biblioteca [per extensió qualsevol centre de custòdia documental] disposin de Plans d’Emergència ja que són les eines que contribueixen a protegir i minimitzar els danys i les pèrdues en cas de desastre.

Bueno, Dante J. and Silva, Julio O. and Oliver, Guillermo Hongos ambientales en una biblioteca: un año de estudio. Anales de Documentación, 2003, vol. 6, pp. 27-34. [Journal Article (Print/Paginated)] [Disponible a: <http://eprints.rclis.org/14197/1/ad0602.pdf>]

Cultiu de microorganismes realitzat al taller

L’article titulat Hongos ambientales en una biblioteca: un año de estudio de Dante J.Bueno, Julio O.Silva i Guillermo Oliver que es publica el 2006 a Anales de Documentación té com a objectiu exposar les conclusions de l’estudi realitzat a Tucumán, Argentina, des del febrer de 2000 a gener de 2001 en una biblioteca científica.

Tot i que les espores son elements habituals d’ambients externs és conegut que els ambients interns també en contenen. La majoria dels fongs que trobem als interiors son saprofítics, és a dir que obtenen la seva energia de matèria orgànica morta com ara la fusta, el paper, la pintura, la pols, la pell i els aliments. Moltes de les espores fúngiques poden provocar al·lèrgies en els individus i de totes elles un petit grup són patògenes i fins i tot produeixen micotoxines i per tant poden danyar no només sobre els llibres sinó també sobre el personal d’arxiu o biblioteques i els seus usuaris.

L’article exposa que els autors varen recollir les mostres dos cops al mes amb cinc plaques de petri de 90 mm de diàmetre amb brou de cultiu des del febrer de 2000 al gener de 2001 seguint una tècnica volumètrica per al mostreig de l’aire amb una exposició de 10 minuts de les plaques obertes situades a les estanteries a una alçada de 1-1,5m. En cada cas va mesurar-se la temperatura ambiental. Les càpsules de petri van ser incubades a 25-28ºC durant set dies i les colònies van ser enumerades i identificades fins al gènere.

Segons exposen els autors, la tècnica emprada presenta algunes limitacions ja que el mostreig per gravetat és un mètode no quantitatiu que es veu afectat per la mida i la forma de les partícules i pel moviment de l’aire del voltant. És per això que les partícules grans tenen més probabilitat de dipositar-se sobre el medi de cultiu. Aquest factor pot portar a la mal interpretació dels resultats de les mostres podent dominar les espores més grans i excloure’n les petites. Variables com el temps d’exposició de les plaques, la humitat, la ventilació o la pol·lució dels llibres poden afectar el resultat de les anàlisis. Tampoc pot mesurar-se amb aquesta metodologia la concentració de fongs en l’ambient ja que el volum de l’aire no és conegut.

L’article conclou que, malgrat les limitacions de la tècnica de mostreig emprada, l’estudi proporciona informació útil sobre la incidència dels fongs sobre la biblioteca i el seu comportament al llarg dels mesos de mostreig. Sabent que l’existència de microorganismes és inqüestionable i difícil d’eradicar és extremadament necessari dur a terme un manteniment periòdic freqüent sobre els filtres d’aire, el mobiliari de la biblioteca i els volums emmagatzemats.