Berta Blasi. Conservació i restauració de material d'arxiu i d'obra gràfica – Barcelona

Blasi, Berta Una plaga de mosques a l’arxiu [en línea]. Berta Blasi conservació – restauració de document gràfic, 2011. [Data de consulta 31 de març de 2011] Disponible a http://bertablasi.com/bibliografia/plaga-mosques-arxiu

A l’hivern de 2011 durant una visita a un arxiu del Berguedà l’arxiver va posar de manifest que tenien un problema gran amb una plaga de mosques, de centenars de mosques.

L’arxiu va guanyar en higiene al ser traslladat recentment de la carbonera de l’ajuntament al capdamunt d’una torre de pedra que fa molts anys havia estat una presó, en el mateix edifici.

Al entrar al dipòsit s’observaren moltes mosques al terra en un estat que semblava de desorientació: no es movien si no les tocaves i tot i així reaccionaven d’una forma estranya volant de costat arran de terra i en cercles. Quan l’arxiver va obrir els porticons de les finestres van aparèixer moltes més mosques entre el vidre i el porticó (com es pot observar a la imatge de l’esquerra), totes elles semblaven mortes però en realitat estaven endormiscades.

L’arxiver va comentar que periòdicament feien neteja de la sala tant del terra com de les lleixes com dels porticons, que havien tirat insecticida, que havien tapat forats… en definitiva s’havia fet tot el que estava a les seves mans per intentar eradicar la plaga però no s’havia tingut èxit.

Amb la finalitat de trobar una explicació al problema i a ser possible una solució, des del taller es va consultar a experts en plagues d’arreu d’Europa i els Estats Units i, segons les descripcions i imatges que se’ls havia facilitat, es va arribar a la següent conclusió: s’identificava una plaga de Musca Autumnalis. Aquest tipus de mosques acostumen a hivernar a principis-mitjans de tardor quan encara són larves dins els edificis per guardar-se del fred. És una espècie rural molt comú a Europa i només entra en conflicte amb les persones quan es refugia dins els edificis per hivernar. Les seves larves es desenvolupen a les toves de vaca i pugen per les parets fins trobar una escletxa per on entrar a les cases. Les finestres dels edificis són el seu racó predilecte ja que així s’escalfen amb el sol.

L’eliminació d’una plaga així en edificis antics en plena muntanya és pràcticament impossible i el millor tractament és una neteja periòdica a fons amb aspirador. És millor no matar-les amb pesticides ja que les mosques mortes serviran d’aliment als escarbats (Anthrenus, Attagenus…). A la primavera, quan les mosques despertin de la hibernació, es recomana deixar de manera controlada una finestra oberta per facilitar una via ràpida de sortida solucionant abans el problema.

Berta Blasi. Conservació d’enquadernacions. En Butlletí Informatiu de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents de Catalunya [en línia]. Barcelona, maig de 2011. [Consulta: 12 de juny de 2011]. Disponible a <http://www.arxivers.com/index.php/publicacions/butlleti-de-lassociacio/butlleti-de-laac/doc_download/333-butlleti-99.html> -URL actualitzada-

L’article publicat al Butlletí Informatiu núm. 99 [gener-març de 2011] de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents de Catalunya sobre conservació d’enquadernacions es divideix bàsicament en dos blocs. El primer detalla els paràmetres de conservació preventiva ideals i proposa tècniques per aconseguir-los. El segon bloc aborda els criteris bàsics de restauració amb la finalitat que l’arxiver que ha d’externalitzar una restauració sàpiga què hauria de demanar al restaurador.

L’Arxiu Històric Ciutat de Badalona va crear-se el 1979 amb l’objectiu de recollir, inventariar i difondre el patrimoni documental local, posant-lo a l’abast d’investigadors i del públic en general. Des de l’inici s’emplaça a les dependències del Museu de Badalona qui en té la responsabilitat i s’ocupa de la gestió.

L’Arxiu Històric Ciutat de Badalona vetlla, a més, per sensibilitzar ciutadans i institucions de la importància de la preservació, la recuperació i la difusió del patrimoni de la ciutat. Així, des de la seva creació l’arxiu ha anat creixent amb les aportacions de tots. Actualment abasta cronològicament els segles xiii-xx i consta de 650 metres lineals.

A la imatge de l’esquerra s’observa una de les tasques realitzades en el fons de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona: la neteja preventiva del fons amb un aspirador de filtres HEPA anti-microorganismes. A la imatge central s’observa en detall una reparació amb cinta autoadhesiva sobre l’emulsió d’una fotografia de Coloma Amigó que va arribar al Museu de Badalona amb molt mal estat cargolada sobre sí mateixa, una patologia molt típica de les fotografies. A l’extrem dret la peça un cop restaurada.

Procedència de la peça: Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona

Sánchez Hernampérez, Arsenio. Los desastres en los archivos: cómo planificarlos (una guía en siete pasos). Asturias: Trea, 2011. ISBN 978-84-9704-560-5

Un sinistre és la situació més crítica a la que pot enfrontar-se un centre documental. La segona guerra mundial, els conflictes balcànics o l’esfondrament de l’Arxiu Històric de Colònia són exemples ben coneguts d’una llarga llista de desolació que ha delmat el preciós llegat dels nostres avantpassats. Les causes són molt variades, però, en qualsevol cas, generen processos d’alteració violents que, en poques hores, són capaces de destruir completament documents, dipòsits i arxius sencers.

No tots els desastres són inevitables. La majoria podrien haver estat controlats mitjançant processos de valoració i correcció de riscos coneguts com ara la planificació de sinistres o gestió de desastres. Basats en metodologies emprades en la protecció civil, engloben tècniques de prevenció i de conservació amb les que és possible evitar incendis, inundacions o qualsevol altre tipus de fenomen destructiu. A més a més, permeten establir protocols de treball i reunir els recursos necessaris per tal d’actuar correctament en la protecció i salvament de la documentació.

Aquest manual és una guia pràctica. Mitjançant set passos consecutius recolzats en quadres de resum i formularis personalitzats, facilita la redacció de plans de desastre a la mida dels diferents tipus d’arxiu, independentment dels seus recursos o de les seves dimensions.

Text d’Arsenio Sánchez Hernampérez
Vegeu-ne el sumari i la introducció

El Museu de Badalona compta actualment amb un dels jaciments arqueològics urbans més grans d’Europa amb 3.400 m2 de ruïnes excavades i cobertes. També s’hi poden visitar les sales d’exposició permanent on es conserven peces d’art, objectes de la vida quotidiana, religiosos, militars, indumentària, objectes relacionats amb oficis i amb la indústria, maquinària…

Paral·lelament a l’edifici del Museu trobem diferents subseus en forma de jaciments romans museïtzats com la Casa dels Dofins, el Jardí de Quint Licini, el Conducte d’aigües; el poblat Ibèric del Turó d’en Boscà i  la masia de Can Miravitges (s.XVIII).

L’Arxiu d’Històric de la Ciutat de Badalona també se situa al mateix edifici i exposa i difon periòdicament la seva obra.

Durant el 2010 i coincidint amb La Capital de la Cultura Catalana, el Museu va tancar les portes al públic per a sotmetre’s a una reforma espectacular en el seu projecte museístic. Durant aquest període un potent equip multidisciplinar de restauradors, coordinats per l’arqueòloga del museu Pepita Padrós, va afrontar el repte de restaurar peces que encara no s’havien pogut exposar, peces que s’havien descobert a les últimes excavacions però també de recuperar-ne algunes que durant anys havien estat als dipòsits a l’espera d’ésser exposades. Paral·lelament també es va aprofitar per revisar els criteris amb els que algunes d’elles havien estat intervingudes amb anterioritat.

Totes les imatges d’aquest article es troben a l’exposició permanent del Museu de Badalona. A la part superior s’observa un paviment romà al qual se li va realitzar una neteja superficial. A la imatge inferior esquerra es veu un paviment romà opus spicatum, en forma d’espiga, que havia estat muntat sobre guix per mantenir-ne la forma que durant el recent procés de restauració es va retirar per ésser innecessari. A la imatge inferior dreta s’aprecia la tomba d’un infant que es pot veure a la zona de la necròpolis del subsòl. La tomba es trobava partida en dos i s’havia intervingut anteriorment amb uns criteris que ja no s’esqueien als actuals.

Xarxa d’Arxius Municipals. La Xarxa d’Arxius Municipals : Una estratègia de suport al patrimoni documental [en línia]. Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2007 [Data de consulta: 24 de febrer de 2011]. Disponible a www.diba.es/opc/xam/fitxers/manual_arxius.pdf. ISBN de l’edició impresa 978-84-9803-218-5.

El Programa de la Xarxa d’Arxius Municipals és una iniciativa definida per la Diputació de Barcelona a la que tenen accés els arxius inscrits dins la Xarxa. Té dues línies de suport i coordinació: el Programa de Manteniment (ajuntaments amb arxiver itinerant) i la Central de Serveis Tècnics (ajuntaments amb Serveis d’Arxiu Municipal), i ambdues iniciatives són coordinades per l’Oficina de Patrimoni Cultural.

A nivell de conservació i restauració del patrimoni documental el Programa de la XAM contempla:

• el control de les condicions ambientals (temperatura i humitat relativa) amb els que es poden obtenir-se indicadors de l’estat dels dipòsits que permeten posteriorment actuar en conseqüència
• la coordinació de la restauració dels documents que ho requereixin
• les compres de material específic d’arxiu coordinant-ne la cerca de proveïdors i reducció de costos
• digitalització del patrimoni documental (només en el cas de la Central de Serveis Tècnics)

Aquesta publicació repassa els (aleshores) 15 anys d’implantació i presenta els protocols que aplica l’Oficina de Patrimoni Cultural en els arxius municipals sense arxiver i té com a finalitat fer extensius aquests estàndards d’actuació a la resta d’arxius del territori.

“vol significar la consolidació d’una estratègia de suport als arxius municipals de la província de Barcelona per part de la Diputació de Barcelona, amb el ple convenciment que els reptes de futur ens motivaran a introduir millores i potenciar el diàleg amb els ajuntaments, amb l’objectiu final que el patrimoni documental local sigui gestionat, conservat i difós de manera eficaç”.

Sóc arxivera i he de fer petites reparacions en documents escrits i mecanografiats dels anys 70 i 80 on s’havia posat celo que ara cau sol tot i que deixa restes. Estic comparant productes reparadors de Neschen i tinc dubtes entre la cinta Fimoplast P i la Filmoplast R. No se si és millor la R o si amb la P serà suficient.
Quina m’aconselleu?

El Filmoplast R porta un adhesiu termofusible (que s’encola aplicant-li calor) i per tant necessitaràs una espàtula calenta per enganxar-la al paper. Aquesta espàtula calenta ha d’incorporar un termostat que reguli la temperatura per no malmetre el paper amb l’escalfor. El Filmoplast R NO POT FER-SE SERVIR ni en pergamins, ni en papers vegetals, ni en papers de calc, ni en fotografies, ni sobre pell… i en un llarg etcètera perquè es corre el risc de perjudicar el suport.

La solució del Filmoplast P és molt correcta ja que es pot fer servir pràcticament sobre tot tipus de suport (mai sobre una emulsió fotogràfica, per exemple) sense la necessitat d’aplicar-hi calor. A nivell d’arxiu, per treballar in situ i sempre tenint en compte que potser no sigui una solució definitiva és una bona opció.

És recomanable que abans d’enganxar-la netegis mínimament la superfície del document, en especial la zona on anirà col·locada la tira, amb una “esponja de fum”, una “wishab” o una goma “MILAN 340 miga de pan” amb molta cura. Si apliques la cinta autoadhesiva directament sobre la brutícia la pols penetrerà dins la fibra del paper i quedarà una taca que després no podràs treure.

Les taques que ha deixat el celo dels ‘70-’80 es deu a l’envelliment de la cola. Tot i que poden retirar-se les restes d’adhesiu, les taques grogoses-marronoses persisteixen i només es treuen amb químics generalment molt nocius, tant pel paper com per les persones. Com a norma general es recomana no retirar-les, sobretot en el cas dels documents d’arxiu.

Prieto Gutiérrez, Juan José Plan de evacuación del patrimonio documental en bibliotecas., 2009 . In Encuentro de Bibliotecarios, Archivistas y Museólogos – EBAM. “La información para la inclusión social y cultural”, La Paz, Bolivia, 14,15 y 16 de septiembre de 2009. (Unpublished) [Conference Paper] [Disponible a: <http://eprints.rclis.org/17271/1/Plan_de_evacuaci%C3%B3n_del_patrimonio_documental_en_bibliotecas.pdf>]

©Paul Almasy/AKG Paris. Biblioteca de la Universitat d'Algèria

Juan José Prieto Gutiérrez publica el Plan de evacuación del patrimonio documental en bibliotecas arran del “Encuentro Latinoamericano de Bibliotecarios, Archivistas y Museólogos” que tingué lloc el 14, 15 i 16 de setembre de 2009 a La Paz, Bolívia dins de l’eix temàtic 3: “Conservación del Patrimonio Histórico y Cultural”. L’article proporciona les directrius generals a tenir en compte per a l’evacuació del patrimoni documental en cas d’una catàstrofe ja sigui de caràcter natural com de conflicte.

L’autor diferencia entre el Pla de Seguretat i el Pla d’Evacuació essent el primer de caire preventiu, on es determinen maneres per intentar evitar les catàstrofes (aquelles que siguin evitables com ara un incendi o una inundació), i el segon de caire reactiu on s’estableixen les prioritats en les accions per a salvar el patrimoni documental. En cada cas el centre valora i redacta (o externalitza l’elaboració) d’un Pla d’Evacuació.

Tot Pla d’Evacuació ha de tenir en compte per una banda els mitjans tècnics que engloben els passius (claus d’accés, portes ignífugues…) i els actius (alarmes…), i per l’altra els mitjans organitzatius com els plans d’actuació, les normes i estratègies. També hi ha de constar un lloc d’emmagatzematge que gaudeixi d’unes condicions ambientals controlades on es dipositaran les peces evacuades abans de la restauració. En segons quins sentits el pla d’una biblioteca pot ser similar als redactats per museus o arxius degut que disposen d’àrees similars: les d’exhibició, les de dipòsit… Des del moment en que neix una biblioteca és essencial que els arquitectes en projectin la construcció, reconstrucció o adequació tenint en compte el futur Pla d’Evacuació.
L’evacuació dels fons documentals pot portar-se a terme durant o després del sinistre però sempre un cop els serveis d’emergència hagin donat el vist-i-plau a l’accés a l’edifici.

Juan José Prieto enumera 12 passos a seguir a partir que el responsable de la biblioteca decideix activar el Pla d’Evacuació:

• Primerament cal determinar els nivells d’actuació en funció del grau de la catàstrofe tenint en compte la tipologia de biblioteca, els fons que custodia i el personal disponible per a l’evacuació.
• S’evacuarà després que els usuaris i el personal estigui a bon resguard, els serveis d’emergència ho aprovin i el trasllat es pugui fer de forma segura.
• Només el responsable de la biblioteca pot donar l’ordre d’evacuació.
• Contactar amb la borsa de voluntaris.
• Tenir a l’abast de tothom els plànols d’evacuació.
• Procedir a l’evacuació seguint els protocols segons grau de prioritat dels fons (actuacions segons valor, segons material…).
• Control tant de l’estat d’ànim de la gent com de la seguretat del material mobilitzat.
• Dur a terme un registre de prioritats de tot el material evacuat.
• Moure els objectes de manera segura: fer servir carretons, guardar les parts trencades, no fer piles…
• El traslladar del material en bones condicions és tant important com el material afectat i en els casos de catàstrofe on intervingui l’aigua es classificarà la documentació segons afectació, s’actuarà de baix a dalt i els tractaments es faran un cop salvaguardats.
• S’ha de tenir en compte que en aquestes situacions s’ha de disposar de suficient material com perquè els organitzadors i voluntaris puguin treballar tots a l’hora (carretons, caixes, roba de protecció, bombes d’aigua, ventiladors…)
• Finalment cal avaluar l’eficàcia del Pla d’Evacuació identificant-ne en cada apartat els punts febles amb la finalitat de millorar-lo.

L’article conclou que és indispensable que una biblioteca [per extensió qualsevol centre de custòdia documental] disposin de Plans d’Emergència ja que són les eines que contribueixen a protegir i minimitzar els danys i les pèrdues en cas de desastre.

Bueno, Dante J. and Silva, Julio O. and Oliver, Guillermo Hongos ambientales en una biblioteca: un año de estudio. Anales de Documentación, 2003, vol. 6, pp. 27-34. [Journal Article (Print/Paginated)] [Disponible a: <http://eprints.rclis.org/14197/1/ad0602.pdf>]

Cultiu de microorganismes realitzat al taller

L’article titulat Hongos ambientales en una biblioteca: un año de estudio de Dante J.Bueno, Julio O.Silva i Guillermo Oliver que es publica el 2006 a Anales de Documentación té com a objectiu exposar les conclusions de l’estudi realitzat a Tucumán, Argentina, des del febrer de 2000 a gener de 2001 en una biblioteca científica.

Tot i que les espores son elements habituals d’ambients externs és conegut que els ambients interns també en contenen. La majoria dels fongs que trobem als interiors son saprofítics, és a dir que obtenen la seva energia de matèria orgànica morta com ara la fusta, el paper, la pintura, la pols, la pell i els aliments. Moltes de les espores fúngiques poden provocar al·lèrgies en els individus i de totes elles un petit grup són patògenes i fins i tot produeixen micotoxines i per tant poden danyar no només sobre els llibres sinó també sobre el personal d’arxiu o biblioteques i els seus usuaris.

L’article exposa que els autors varen recollir les mostres dos cops al mes amb cinc plaques de petri de 90 mm de diàmetre amb brou de cultiu des del febrer de 2000 al gener de 2001 seguint una tècnica volumètrica per al mostreig de l’aire amb una exposició de 10 minuts de les plaques obertes situades a les estanteries a una alçada de 1-1,5m. En cada cas va mesurar-se la temperatura ambiental. Les càpsules de petri van ser incubades a 25-28ºC durant set dies i les colònies van ser enumerades i identificades fins al gènere.

Segons exposen els autors, la tècnica emprada presenta algunes limitacions ja que el mostreig per gravetat és un mètode no quantitatiu que es veu afectat per la mida i la forma de les partícules i pel moviment de l’aire del voltant. És per això que les partícules grans tenen més probabilitat de dipositar-se sobre el medi de cultiu. Aquest factor pot portar a la mal interpretació dels resultats de les mostres podent dominar les espores més grans i excloure’n les petites. Variables com el temps d’exposició de les plaques, la humitat, la ventilació o la pol·lució dels llibres poden afectar el resultat de les anàlisis. Tampoc pot mesurar-se amb aquesta metodologia la concentració de fongs en l’ambient ja que el volum de l’aire no és conegut.

L’article conclou que, malgrat les limitacions de la tècnica de mostreig emprada, l’estudi proporciona informació útil sobre la incidència dels fongs sobre la biblioteca i el seu comportament al llarg dels mesos de mostreig. Sabent que l’existència de microorganismes és inqüestionable i difícil d’eradicar és extremadament necessari dur a terme un manteniment periòdic freqüent sobre els filtres d’aire, el mobiliari de la biblioteca i els volums emmagatzemats.

Desmuntatge del lligall

Entre els catorze metres lineals de documentació d’arxiu que s’ha de digitalitzar, trobem des de lligalls en perfecte estat de conservació a d’altres que requereixen una laminació del totes les seves pàgines. Els lligalls presenten molta brutícia generalitzada, sobretot en els talls (base, part superior i tall oposat al llom), estrips, llacunes i zones amb el paper molt debilitat degut a un atac greu de microorganismes.