Berta Blasi. Conservació i restauració de material d'arxiu i d'obra gràfica – Barcelona

M’agradaria saber quin paper s’utilitza per conservar fotografies i gravats, sense que siguin carpetes, i quins proveïdors les subministren.

A priori es poden fer servir qualsevol paper barrera que compleixi els requisits de conservació: reserva alcalina, tractament contra microorganismes, sense lignina, no blanquejat químicament…
Es poden adquirir a proveïdors com Arte&Memoria, Productos de Conservación o STEM.

Amb tot és necessari remarcar que no només els materials amb els que s’emmagatzemen les peces són importants sinó també les condicions ambientals que les envolten. Seria interessant conservar les fotografies en blanc i negre a uns 15-20ºC i entre el 30-35% d’humitat relativa i les de color a uns 10-18ºC amb una humitat relativa del 25-30%. Un requisit indispensable és que, sota cap concepte, no els toqui la llum de manera permanent. Sent realistes les condicions ambientals dels arxius no sempre són les ideals, ni molt menys, però si que és important que com a mínim la temperatura i la humitat relativa sigui el més estable possible, sense canvis sobtats. La revisió periòdica del fons i la neteja per aspiració dels dipòsits és un factor que contribueix al control de l’estat de conservació així com a mantenir a ratlla els microorganismes.

Xarxa d’Arxius Municipals. La Xarxa d’Arxius Municipals : Una estratègia de suport al patrimoni documental [en línia]. Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2007 [Data de consulta: 24 de febrer de 2011]. Disponible a www.diba.es/opc/xam/fitxers/manual_arxius.pdf. ISBN de l’edició impresa 978-84-9803-218-5.

El Programa de la Xarxa d’Arxius Municipals és una iniciativa definida per la Diputació de Barcelona a la que tenen accés els arxius inscrits dins la Xarxa. Té dues línies de suport i coordinació: el Programa de Manteniment (ajuntaments amb arxiver itinerant) i la Central de Serveis Tècnics (ajuntaments amb Serveis d’Arxiu Municipal), i ambdues iniciatives són coordinades per l’Oficina de Patrimoni Cultural.

A nivell de conservació i restauració del patrimoni documental el Programa de la XAM contempla:

• el control de les condicions ambientals (temperatura i humitat relativa) amb els que es poden obtenir-se indicadors de l’estat dels dipòsits que permeten posteriorment actuar en conseqüència
• la coordinació de la restauració dels documents que ho requereixin
• les compres de material específic d’arxiu coordinant-ne la cerca de proveïdors i reducció de costos
• digitalització del patrimoni documental (només en el cas de la Central de Serveis Tècnics)

Aquesta publicació repassa els (aleshores) 15 anys d’implantació i presenta els protocols que aplica l’Oficina de Patrimoni Cultural en els arxius municipals sense arxiver i té com a finalitat fer extensius aquests estàndards d’actuació a la resta d’arxius del territori.

“vol significar la consolidació d’una estratègia de suport als arxius municipals de la província de Barcelona per part de la Diputació de Barcelona, amb el ple convenciment que els reptes de futur ens motivaran a introduir millores i potenciar el diàleg amb els ajuntaments, amb l’objectiu final que el patrimoni documental local sigui gestionat, conservat i difós de manera eficaç”.

Sóc arxivera i he de fer petites reparacions en documents escrits i mecanografiats dels anys 70 i 80 on s’havia posat celo que ara cau sol tot i que deixa restes. Estic comparant productes reparadors de Neschen i tinc dubtes entre la cinta Fimoplast P i la Filmoplast R. No se si és millor la R o si amb la P serà suficient.
Quina m’aconselleu?

El Filmoplast R porta un adhesiu termofusible (que s’encola aplicant-li calor) i per tant necessitaràs una espàtula calenta per enganxar-la al paper. Aquesta espàtula calenta ha d’incorporar un termostat que reguli la temperatura per no malmetre el paper amb l’escalfor. El Filmoplast R NO POT FER-SE SERVIR ni en pergamins, ni en papers vegetals, ni en papers de calc, ni en fotografies, ni sobre pell… i en un llarg etcètera perquè es corre el risc de perjudicar el suport.

La solució del Filmoplast P és molt correcta ja que es pot fer servir pràcticament sobre tot tipus de suport (mai sobre una emulsió fotogràfica, per exemple) sense la necessitat d’aplicar-hi calor. A nivell d’arxiu, per treballar in situ i sempre tenint en compte que potser no sigui una solució definitiva és una bona opció.

És recomanable que abans d’enganxar-la netegis mínimament la superfície del document, en especial la zona on anirà col·locada la tira, amb una “esponja de fum”, una “wishab” o una goma “MILAN 340 miga de pan” amb molta cura. Si apliques la cinta autoadhesiva directament sobre la brutícia la pols penetrerà dins la fibra del paper i quedarà una taca que després no podràs treure.

Les taques que ha deixat el celo dels ‘70-’80 es deu a l’envelliment de la cola. Tot i que poden retirar-se les restes d’adhesiu, les taques grogoses-marronoses persisteixen i només es treuen amb químics generalment molt nocius, tant pel paper com per les persones. Com a norma general es recomana no retirar-les, sobretot en el cas dels documents d’arxiu.

M. Rath, S. Kane, A. Lehman, E. Partridge i R. Manmatha, Indexing for a Digital Library of George Washington’s Manuscripts – A Study of Word Matching Techniques. CIIR Technical Report MM-36, 2002 [Data de consulta: 2010] [Disponible a: <http://ciir.cs.umass.edu/pubfiles/mm-36.pdf> ]

Toni M. Rath, Victor Lavrenko i R. Manmatha. Handwriting Retrieval Demonstrations : Introduction and Instructions [en línia]. Center for Intelligent Information Retrieval. University of Massachusetts Amherst. [Data de consulta: 16 de juliol de 2010] Disponibilitat a: <http://ciir.cs.umass.edu/cgi-bin/irdemo/handwriting-demo/retrieve_1word.pl>

Hi ha moltes obres manuscrites que podrien ser molt útils indexades per tal de poder recuperar-les fàcil i ràpidament. Malauradament l’ingent volum de manuscrits custodiats per els arxius i biblioteques i l’obligatorietat de realitzar les indexacions manualment comporten una inversió en recursos econòmics i humans que pocs centres estan disposats a assumir.

La tècnica d’identificació automàtica de paraules en textos manuscrits, en anglès word spotting, és l’àmpliament conegut OCR (reconeixement òptic dels caràcters) aplicat a la lletra a mà alçada. La dificultat en el canvi de la lletra tipogràfica a la lletra cal·ligràfica rau en la complexitat i la diversitat de cal·ligrafies existents, ja no tant sols per èpoques sinó també segons cada persona, la seva edat o fins i tot a l’estat d’ànim en que es trobi.

Els estudis de R. Manmatha, M. Rath, S. Kane, A. Lehman i E. Partridge s’han basat en els manuscrits de George Washington triant-ne trenta imatges escollides aleatòriament dins les diferents seccions del fons amb un corpus de sis mil quatre-centes imatges.

La teoria:

Word Spotting és un projecte que desenvolupa un software on cada document escanejat se segmenta en paraules semi-automàticament generant un llistat de paraules que es contrasten les unes amb les altres. Posteriorment l’indexador revisa i assigna un codi ASCII a cada imatge i finalment s’acaba creant un document que posteriorment servirà per indexar-ne automàticament de nous. Fins el moment, els programes dissenyats per a interpretar els textos partien d’una base manuscrita on tots els caràcters seguien els mateixos patrons però la gran majoria tant sols havien estat testats en mostres artificials sense els problemes de llegibilitat degut a l’envelliment o la degradació com ara la pèrdua d’elements sustentats, l’esvaïment de les tintes, les taques, els excrements d’animals o insectes…

En el sistema desenvolupat pels científics del Computer Science Department de la University of Massachusetts es basa en la segmentació de les paraules segons el procés cognitiu humà al detectar i segmentar els textos. Els autors expliquen que si partim d’una imatge original i es poleix successivament s’obté un marc ideal que es pot emprar posteriorment en l’anàlisi dels documents. L’algoritme que segueix el sistema per a separar les línies del document determina les variacions del gris de la imatge i vectorialment delimita les zones de text línia per línia eliminant el “soroll” de taques i d’altres. Un cop la línia està delimitada se n’extreu paraula a paraula i finalment cada lletra.

Els resultats:

Podem realitzar cerques sobre aquest corpus de 400 imatges indexades a http://ciir.cs.umass.edu/cgi-bin/irdemo/handwriting-demo/retrieve_1word.pl:

1. Introduïm la paraula, en anglès, que volem cercar dins dels manuscrits, per exemple soldier ja que hem de tenir en compte les limitacions que impliquen 30 manuscrits i per tant cenyir-nos una mica en el context històric
2. La pàgina de resultats ens mostra:
   1. Una barra de color blau que indica la probabilitat que la paraula que cerquem es correspongui a la imatge mostrada. Com més documents hi hagi indexats (i per tant més revisions fetes) menor serà el marge d’error entre terme-imatge.
   2. El número de resultat.
   3. La imatge sencera, que es pot ampliar fent clic.
   4. 5 paraules: les dues que precedeixen dins la frase a la paraula que hem cercat, la nostra paraula i les dues paraules predecessores, d’aquesta manera ens podem imaginar el context.
3. Si cliquem sobre alguna d’aquestes 5 paraules se’ns mostrarà la imatge de la pàgina amb la paraula que hem clicat emmarcada per tal de poder localitzar-la ràpidament dins del text manuscrit.

L’opinió:

L’estalvi de recursos, tant humans com econòmics, a llarg termini que aquest projecte permet és, a la vegada, la clau a l’accés a certa informació que fins ara estava vetada al públic general. Poder accedir a la correspondència de determinat personatge públic històric o simplement per part dels professionals historiadors, documentalistes… recuperar fàcilment una informació anteriorment exclosa de consulta per raons de conservació és un avenç que calia ja que digitalitzar sense atorgar valor afegit no era una bona solució. En aquest projecte es reflecteix el treball interdisciplinari d’informàtics, documentalistes, paleògrafs i historiadors. Tècnicament cal millorar encara en la indexació i recuperació de la informació tant intrínsecament com des de la perspectiva de l’usuari millorant-ne la interfície de consulta i recuperació per tal que aquest se senti més còmode i sigui més usable.
.

The British Museum. Secrets of the Screen. [DVD]. Abe, Mitsuhiro; Thompson, Adrew; Clark, Timoth; Rousmaniere, Nicole. Londres: British Museum Press, 2001. 40 min. Iluminating world cultures.

Durant l’any 2000 el British Museum va realitzar una intervenció de conservació sobre la peça “Cortesanes de la Casa Tamaya” una rara mampara Ukiyo-e de sis plafons del període Edo datada entre el 1775 i el 1785 i atribuïda a l’artista japonès Utagawa Toyoharu que estava custodiada en el Departament d’Antiguitats Japoneses del British Museum. El gener de 2001 es presentava al públic.

La intervenció va dur-la a terme amb un equip multidisciplinari d’experts: Mitsuro Abe (Hirayama Fellow), Andrew Thompson (conservador-restaurador), Timothy Clark (comissari i assistent de la custòdia de les antiguitats japoneses) i la Dra. Nicole Rousmaniere (comissària i directora del Sainsbury Institute).

L’obra representa un grup de cortesanes d’alt rang assegudes al centre d’una catifa vermella. Les dones són l’harimise, la sala d’exhibició d’un bordell al barri del plaer de Yoshiwara, a l’espera de clients. Sembla ser una estona de calma a meitat del dia i les cortesanes es diverteixen de diverses maneres: fumant, tocant el shamisen, vestint una nina… El nom de la casa apareix a la cortina d’entrada. Aquesta peça és una de les poques supervivents d’aquesta època i per tant una de les pintures Ukiyo-e més importants del període.

La filmació documenta des dels dubtes en la presa de decisions de Mitsuro Abe fins a la presentació final passant per tots els processos de restauració realitzats sobre la peça. Destaquen clarament l’aparent senzillesa de les tècniques i el respecte dels conservadors i restauradors cap a l’obra mestra.

El documental explica el procés de conservació a càrrec per Mitsuro Abe, mestre expert en tècniques antigues i en la restauració de pintura japonesa. Les condicions de la mampara eren molt dolentes i després d’analitzar i registrar minuciosament la peça van decidir desmuntar completament la mampara, reparar l’obra i tornar-la a muntar.

En primer lloc es van treure els marcs se separaren les sis pantalles que formaven la mampara.
La capa pictòrica mostrava desperfectes ocasionats per l’aigua i irregularitats en la superfície que apuntaven a problemes seriosos de conservació. Per aquest motiu es van elaborar mapes d’alteracions sobre fotografies per determinar-ne les zones més fràgils. Les anàlisis van demostrar que algunes zones estaven perdent el pigment i s’estaven craquel·lant i corbant degut al ressecament de la capa aglutinant. Es va consolidar rehidratant amb el mateix vernís que l’autor havia emprat.

En segon lloc es va desmuntar el paper del bastidor i es van separar capa per capa tots els papers que formaven el karibari (estructura de porta japonesa) que sovint eren papers reutilitzats i que a l’hora van servir per datar exactament la peça i seguir-ne la història a partir dels segells i els textos que en ells apareixien.

Posteriorment Mitsuhiro Abe netejà les peces no per immersió si no per contacte amb: aigua, un vaporitzador, una brotxa i paper assecant retirant-ne la cola residual, la brutícia superficial i l’acidesa, deixant-lo reposar unes hores però revisant-lo periòdicament.

El suport i la capa pictòrica original eren realment fins i fràgils i es consolidaren amb paper japonès i engrut tradicional aplanant-ho per tensió.

Es va decidir elaborar un bastidor nou perquè l’original està molt malmès; es realitzà amb fusta que feia 10 anys que estava tallada perquè si fos una fusta nova podria dilatar i contraure de manera no controlada arribant a malmetre i fins i tot trencar la peça original i la capa pictòrica.

El mestre encolà papers sobre el nou bastidor seguint la tècnica del karibari superposant una capa rere l’altre variant-ne la direcció de fibra i la mida. També va encolar cada plafó entre sí amb frontisses de paper que permeten plegar-lo en els dos sentits: cap a dintre i cap a fora. D’aquesta manera el nou bastidor és extremadament fort i flexible.

Van decidir realitzar nous marcs pels plafons i restaurar les cantoneres metàl·liques reproduint-ne una d’extraviada a partir d’un motlle original.
Una de les cortesanes tenia a la cara clares aureoles provocades per l’aigua que s’optà per no intervenir degut que és una zona amb una restauració anterior i retirar-la representava deixar-hi un buit. Es va reduir el pes visual que les aureoles exercien sobre l’observador.

L’últim pas de la intervenció fou seleccionar una nova bora de seda, la qual va ésser retirada a l’inici de la conservació, que estigués d’acord amb l’harmonia de la pintura. Per la part posterior s’hi encolà un paper tradicional japonès pintat a mà i de color neutre.

Acabant, després de sis mesos de conservació, cadascuna de les sis peces van ésser encolades sobre les pantalles, juntament amb la seda i els rivets daurats.
Finalment en retoc de les zones consolidades va realitzar-se amb pigments reversibles, colors plans i sempre sobre les zones consolidades, mai sobre l’original.

L’aspecte de la peça no ha canviat espectacularment abans i després de la conservació, però ha complert el seu objectiu: unificar la superfície, crear una estructura més sòlida, consolidar la capa cromàtica i assegurar-ne l’exposició. En resum: assegurar que la mampara es conservi, com a mínim, mil anys més.

Blasi, Berta La tècnica japonesa del Shigokebake per a fer l’engrut [en línea]. Berta Blasi conservació – restauració de document gràfic, 2010. [Data de consulta 2 de juny de 2010] Disponible a <http://bertablasi.com/bibliografia/tecnica-japonesa-shigokebake-engrut>

L’engrut és una de les coles que més s’utilitza en la restauració de paper per ser una cola natural,  estable i reversible en aigua. Malgrat que a l’estat espanyol és més freqüent encolar amb hidroximetilcel·lulòsiques, a nivell europeu, estatunidenc i asiàtic l’engrut és el producte més habitual. Aquesta cola d’origen vegetal procedeix del midó d’arròs o de blat i es cou amb aigua en una proporció 1:4 fins que adquireix un aspecte de salsa espessa i el seu color blanc vira fins als reflexes blavosos. Un cop refredat l’engrut es torna gelatinós i ja té caràcter adhesiu podent-se fer servir directament. Aquesta consistència gelatinosa és, òbviament, poc fluïda i incòmoda de manipular amb el pinzell i provoca sovint l’aparició de grumolls; per trencar-ne l’estructura i aconseguir una pasta fluïda al Japó es va desenvolupar fa segles la tècnica del Shigokebake.

Com elaborar engrut amb la tècnica del Shigokebake:

Es col·loca el Nori-koshi dins del Noribon i, amb l’espàtula de bambú, es pressiona l’engrut per fer-lo passar per la tela del cedàs fent-lo caure dins del Noribon, així els grumolls resultants de la cocció del midó són filtrats donant lloc a una massa més pura.

El següent pas és fer un “massatge” Shigokebake a la massa amb la brotxa Nadebake, separant les partícules de l’engrut i trencant la consistència gelatinosa. Un cop amassat l’engrut, s’hi afegeix una mica d’aigua i amb la Nadebake s’emulsiona fins a trobar la textura adeqüada: més espessa per encolar o més líquida per laminar. S’ha d’anar amb compte en aquest procés i afegir l’aigua de mica en mica per tal que la massa la pugui absorbir, si no fos així es correria el risc de provocar aurèoles al paper al aplicar-hi la cola per consolidar.

Prieto Gutiérrez, Juan José Plan de evacuación del patrimonio documental en bibliotecas., 2009 . In Encuentro de Bibliotecarios, Archivistas y Museólogos – EBAM. “La información para la inclusión social y cultural”, La Paz, Bolivia, 14,15 y 16 de septiembre de 2009. (Unpublished) [Conference Paper] [Disponible a: <http://eprints.rclis.org/17271/1/Plan_de_evacuaci%C3%B3n_del_patrimonio_documental_en_bibliotecas.pdf>]

©Paul Almasy/AKG Paris. Biblioteca de la Universitat d'Algèria

Juan José Prieto Gutiérrez publica el Plan de evacuación del patrimonio documental en bibliotecas arran del “Encuentro Latinoamericano de Bibliotecarios, Archivistas y Museólogos” que tingué lloc el 14, 15 i 16 de setembre de 2009 a La Paz, Bolívia dins de l’eix temàtic 3: “Conservación del Patrimonio Histórico y Cultural”. L’article proporciona les directrius generals a tenir en compte per a l’evacuació del patrimoni documental en cas d’una catàstrofe ja sigui de caràcter natural com de conflicte.

L’autor diferencia entre el Pla de Seguretat i el Pla d’Evacuació essent el primer de caire preventiu, on es determinen maneres per intentar evitar les catàstrofes (aquelles que siguin evitables com ara un incendi o una inundació), i el segon de caire reactiu on s’estableixen les prioritats en les accions per a salvar el patrimoni documental. En cada cas el centre valora i redacta (o externalitza l’elaboració) d’un Pla d’Evacuació.

Tot Pla d’Evacuació ha de tenir en compte per una banda els mitjans tècnics que engloben els passius (claus d’accés, portes ignífugues…) i els actius (alarmes…), i per l’altra els mitjans organitzatius com els plans d’actuació, les normes i estratègies. També hi ha de constar un lloc d’emmagatzematge que gaudeixi d’unes condicions ambientals controlades on es dipositaran les peces evacuades abans de la restauració. En segons quins sentits el pla d’una biblioteca pot ser similar als redactats per museus o arxius degut que disposen d’àrees similars: les d’exhibició, les de dipòsit… Des del moment en que neix una biblioteca és essencial que els arquitectes en projectin la construcció, reconstrucció o adequació tenint en compte el futur Pla d’Evacuació.
L’evacuació dels fons documentals pot portar-se a terme durant o després del sinistre però sempre un cop els serveis d’emergència hagin donat el vist-i-plau a l’accés a l’edifici.

Juan José Prieto enumera 12 passos a seguir a partir que el responsable de la biblioteca decideix activar el Pla d’Evacuació:

• Primerament cal determinar els nivells d’actuació en funció del grau de la catàstrofe tenint en compte la tipologia de biblioteca, els fons que custodia i el personal disponible per a l’evacuació.
• S’evacuarà després que els usuaris i el personal estigui a bon resguard, els serveis d’emergència ho aprovin i el trasllat es pugui fer de forma segura.
• Només el responsable de la biblioteca pot donar l’ordre d’evacuació.
• Contactar amb la borsa de voluntaris.
• Tenir a l’abast de tothom els plànols d’evacuació.
• Procedir a l’evacuació seguint els protocols segons grau de prioritat dels fons (actuacions segons valor, segons material…).
• Control tant de l’estat d’ànim de la gent com de la seguretat del material mobilitzat.
• Dur a terme un registre de prioritats de tot el material evacuat.
• Moure els objectes de manera segura: fer servir carretons, guardar les parts trencades, no fer piles…
• El traslladar del material en bones condicions és tant important com el material afectat i en els casos de catàstrofe on intervingui l’aigua es classificarà la documentació segons afectació, s’actuarà de baix a dalt i els tractaments es faran un cop salvaguardats.
• S’ha de tenir en compte que en aquestes situacions s’ha de disposar de suficient material com perquè els organitzadors i voluntaris puguin treballar tots a l’hora (carretons, caixes, roba de protecció, bombes d’aigua, ventiladors…)
• Finalment cal avaluar l’eficàcia del Pla d’Evacuació identificant-ne en cada apartat els punts febles amb la finalitat de millorar-lo.

L’article conclou que és indispensable que una biblioteca [per extensió qualsevol centre de custòdia documental] disposin de Plans d’Emergència ja que són les eines que contribueixen a protegir i minimitzar els danys i les pèrdues en cas de desastre.

Bueno, Dante J. and Silva, Julio O. and Oliver, Guillermo Hongos ambientales en una biblioteca: un año de estudio. Anales de Documentación, 2003, vol. 6, pp. 27-34. [Journal Article (Print/Paginated)] [Disponible a: <http://eprints.rclis.org/14197/1/ad0602.pdf>]

Cultiu de microorganismes realitzat al taller

L’article titulat Hongos ambientales en una biblioteca: un año de estudio de Dante J.Bueno, Julio O.Silva i Guillermo Oliver que es publica el 2006 a Anales de Documentación té com a objectiu exposar les conclusions de l’estudi realitzat a Tucumán, Argentina, des del febrer de 2000 a gener de 2001 en una biblioteca científica.

Tot i que les espores son elements habituals d’ambients externs és conegut que els ambients interns també en contenen. La majoria dels fongs que trobem als interiors son saprofítics, és a dir que obtenen la seva energia de matèria orgànica morta com ara la fusta, el paper, la pintura, la pols, la pell i els aliments. Moltes de les espores fúngiques poden provocar al·lèrgies en els individus i de totes elles un petit grup són patògenes i fins i tot produeixen micotoxines i per tant poden danyar no només sobre els llibres sinó també sobre el personal d’arxiu o biblioteques i els seus usuaris.

L’article exposa que els autors varen recollir les mostres dos cops al mes amb cinc plaques de petri de 90 mm de diàmetre amb brou de cultiu des del febrer de 2000 al gener de 2001 seguint una tècnica volumètrica per al mostreig de l’aire amb una exposició de 10 minuts de les plaques obertes situades a les estanteries a una alçada de 1-1,5m. En cada cas va mesurar-se la temperatura ambiental. Les càpsules de petri van ser incubades a 25-28ºC durant set dies i les colònies van ser enumerades i identificades fins al gènere.

Segons exposen els autors, la tècnica emprada presenta algunes limitacions ja que el mostreig per gravetat és un mètode no quantitatiu que es veu afectat per la mida i la forma de les partícules i pel moviment de l’aire del voltant. És per això que les partícules grans tenen més probabilitat de dipositar-se sobre el medi de cultiu. Aquest factor pot portar a la mal interpretació dels resultats de les mostres podent dominar les espores més grans i excloure’n les petites. Variables com el temps d’exposició de les plaques, la humitat, la ventilació o la pol·lució dels llibres poden afectar el resultat de les anàlisis. Tampoc pot mesurar-se amb aquesta metodologia la concentració de fongs en l’ambient ja que el volum de l’aire no és conegut.

L’article conclou que, malgrat les limitacions de la tècnica de mostreig emprada, l’estudi proporciona informació útil sobre la incidència dels fongs sobre la biblioteca i el seu comportament al llarg dels mesos de mostreig. Sabent que l’existència de microorganismes és inqüestionable i difícil d’eradicar és extremadament necessari dur a terme un manteniment periòdic freqüent sobre els filtres d’aire, el mobiliari de la biblioteca i els volums emmagatzemats.