Arxiu de la categoria ‘Textos sobre la preservació del patrimoni documental’

Restauració d’enquadernacions en pergamí, canvi de paradigma

El passat mes d’abril el taller de restauració de la Biblioteca de Catalunya va organitzar un curs de Tècniques de restauració d’enquadernacions en pergamí, eminentment pràctic, que va donar un gir de 180º als nostres coneixements de les tècniques de restauració en referència a les enquadernacions en pergamí.

Arsenio Sánchez Hernampérez (conservador – restaurador a la Biblioteca Nacional de España) ha estudiat i intervingut durant anys les enquadernacions antigues en pergamí i va basar la seva proposta en la idea d’aprofitar els avantatges que ens ofereix aquest complicat material, però també assumir les seves limitacions i entendre les seves complicacions. Cito textualment,

“generalment, les enquadernacions en pergamí han estat maltractades i menyspreades, sent considerades enquadernacions de segona classe”.

La manca de consideració cap a aquest tipus d’enquadernació ha portat a l’error de substituir les cobertes antigues per altres de noves realitzades amb tècniques que no responen a les d’origen i amb materials que generen un comportament molt diferent en l’arquitectura de l’exemplar. D’altra banda, sempre es va considerar que les enquadernacions de pergamí tenien poc valor tècnic, estètic i històric. Però res més allunyat de la realitat i en aquest curs ha quedat demostrada l’extraordinària importància que aquestes enquadernacions tenen en la història del llibre i la importància de desenvolupar procediments de restauració apropiats sense que per això les restauracions siguin excessivament costoses o requereixin un temps excessiu.

Canvis a tenir en compte respecte a les pràctiques habituals:

  • Intervenir en el bloc del llibre el mínim possible: no cal consolidar cada esquinç ni reintegrar cada llacuna llevat que siguin potencialment perillosos per a la peça.
  • El pergamí també té pàtina i s’ha de mantenir: la brutícia també protegeix i pot arribar a ser una prova en sí mateixa, els processos de neteja poden eliminar tractaments habituals en els pergamins antics com l’acabat amb clara d’ou o amb orpiment. Cal actuar amb cura en la neteja de la peça: tot allò que desaparegui no tornarà.
  • Reforçar els nervis vs. posar nervis nous: cosir i descosir un llibre és un procés traumàtic per a la peça, tret que sigui extremadament necessari és improcedent (a la imatge: un nervi reforçat amb pell a l’alum).Reforç d'un nervi amb pell a l'alum
  • Reforçar el pergamí i empeltar amb diverses capes de paper japonès vs. empeltar el pergamí original amb pergamí nou encolant entre si: el pergamí és un material higroscòpic que varia amb els canvis d’humitat ambiental, amb el pas del temps un pergamí de 400 anys haurà evolucionat i s’haurà tornat més estable que un pergamí de 2 anys. Quan encolem un pergamí vell i un pergamí nou reaccionaran de manera diferent als canvis en l’ambient i sempre predominarà el pergamí nou sobre l’original fent que aquest es corbi i es deformi a la voluntat del primer (a la imatge: 1) una llacuna en el pergamí 2) la llacuna empeltada per la part interior amb paper japonès de gramatge mitjà 3) la mateixa llacuna amb dues capes més de paper japonès per l’exterior. Només faltaria el retoc cromàtic si es creiés convenient).Procés de restauració d'una llacuna de pergamí amb paper japonès
  • L’estudi dels símptomes per corregir els punts crítics: és essencial si volem ser efectius en els processos de restauració i, sobretot, si volem limitar el grau d’intervenció en les restauracions.

Una altra qüestió que es va plantejar és el concepte d’estabilització. Una cosa és estabilitzar una enquadernació i reforçar-la perquè segueixi funcionant “el més semblant possible a l’original” i una altra diferent és modificar-la fins al punt que aquesta deixa de funcionar. Sempre s’ha dit que els tractaments s’haurien de limitar al mínim possible. No obstant això a la pràctica, sempre tendim a intervenir més del necessari seguint el fals sil·logisme de si un document està deteriorat i jo sóc un/a restaurador/a amb formació “científica”, tot el que faci serà bo. En essència, una actuació no ha de ser inadequada si es prenen les decisions seguint la lògica que es basa en criteris comunament acceptats, però, per exemple, hi ha un abisme d’operacions entre refer una costura i consolidar-la. I el resultat està d’acord a aquestes operacions.

Aquesta forma d’entendre els processos de restauració em va portar a pensar en el propi treball dels conservadors-restauradors de Patrimoni Documental i Obra Gràfica. Partint del concepte d’estabilització o d’intervenció total en restauració, podem diferenciar entre projectes globals i projectes puntuals en fons d’arxius, biblioteques i museus. El projecte global preveu l’estabilització d’un volum de peces mitjà o gran (bàsicament higiene del fons i consolidació bàsica) mentre que el projecte puntual va dirigit a una sola peça o un grup molt reduït. Amb el pressupost limitat que se sol destinar a un petit nombre de projectes puntuals és possible dur a terme un projecte global de neteja i estabilització que garantirà la perdurabilitat de fons complets i no d’unes quantes peces.

És elemental, doncs, començar a assumir un canvi de paradigma i pensar en primar els projectes globals per sobre dels projectes puntuals.

Articles relacionats:

L’arxiver pregunta: dubtes sobre humidificadors

M’agradaria saber si els humidificadors que hi ha al mercat són adequats per a dipòsits on hi ha problemes per a una baixa humitat relativa (HR). Els que hi ha específics per a museus són força cars i voldríem saber si hi ha molta diferència entre un de humidificador “domèstic” i els més professionals. La sala on el posaríem té uns 20m2.

http://jillee_uploads.s3.amazonaws.com/2012/10/humidifier3.jpeg

Un humidificador és un aparell que serveix per augmentar la humitat relativa en l’ambient. Hi ha dos tipus bàsics d’humidificadors:

  1. Els humidificadors ultrasònics produeixen una nebulització de l’aigua (boira) mitjançant vibracions de molt alta freqüència. Són extremadament segurs i silenciosos i s’hi pot graduar el cabal de boira i són de molt baix consum (20w a 35w). La boira que generen és a temperatura ambient la qual cosa no fa augmentar la temperatura de l’aire.
  2. Els humidificadors d’elèctrodes generen vapor mitjançant l’ebullició de l’aigua escalfada mitjançant una corrent que passa directament per l’aigua. Són més perillosos perquè el vapor que expulsa és a molt alta temperatura i tenen un consum elevat. El cabal d’aigua no és regulable.

.

Com amb totes les coses, el mercat ens ofereix un ampli ventall de possibilitats quant a humidificadors i la clau és saber adaptar la solució a les nostres necessitats.

L’avantatge que presenten els humidificadors industrials és que regulen automàticament la HR de l’ambient i ens permeten no estar-hi tant pendents. Els humidificadors domèstics només permeten regular el flux de la boira (en el cas dels d’ultrasons) i és el personal del centre qui ha de tenir cura d’aconseguir el % d’HR desitjat. L’inconvenient dels humidificadors domèstics és que si aquest control no és extremadament exhaustiu el seu ús se’ns podria girar en contra ja que permetria la proliferació immediata de microorganismes indesitjats, l’avantatge és que són molt més econòmics.

Si volem augmentar la HR d’una estança encara tenim una altra opció: col·locar un o més recipients amb aigua repartits per la sala, així, per evaporació, aconseguirem incrementar gradualment la humitat relativa. És un procés lent i força segur però com sempre s’ha de portar un control estricte. Amb aquest sistema s’ha de tenir en compte que com més superfície tingui el recipient més evaporació hi haurà. Per tant, malgrat tenir la mateixa quantitat d’aigua una safata pujarà la HR més ràpidament que un bol ja que la superfície de la safata és més gran.

En restauració, fem servir els humidificadors d’ultrasons per estovar algunes coles, gelatines i aglutinants reversibles en aigua. A la imatge s’observa l’ús de l’humidificador d’ultrasons sobre una aiguada que havia estat acabada amb una capa de gelatina perquè els negres més intensos brillessin més. Amb el temps la gelatina es va envellir donant pas al quarteig que s’observa a l’esquerra. Amb l’ajuda de la boira de l’humidificador es va aconseguir tornar a hidratar la gelatina i es va poder consolidar per tal que no seguís degradant-se.

Detall de la craquel·lació i la seva consolidació

Necessites un humidificador al teu centre? Posa’t en contacte amb nosaltres.

Articles relacionats:

Bones festes i bon any 2013!

Llista de distribució “Conservación en archivos y bibliotecas” de RedIris

RedIris: Conservación en Archivos y Bibliotecas

“Un dels principals problemes per al desenvolupament de la conservació a les biblioteques i als arxius és la difusió de la informació. És extremadament difícil l’accés als recursos bibliogràfics existents, per seleccionar els millors productes del mercat per a la protecció de materials o per escriure un pla de conservació. Conservación en archivos y bibliotecas tracta de cobrir aquesta deficiència i millorar l’intercanvi d’informació en arxius i biblioteques. Vol ser un fòrum de consulta i debat on bibliotecaris, arxivers i conservadors-restauradors poden trobar la solució als seus principals dubtes en preservació, conservació i restauració de les col·leccions, com ara què fer amb un determinat problema o com l’han solucionat altres institucions. També es tracta de difondre informació sobre noves publicacions, congressos, cursos, etc”

Per a accedir a la llista cal subscriure’s a http://listserv.rediris.es/cgi-bin/wa?A0=CONSERVACION

Articles relacionats:
Paraules clau: ,

Internet y redes sociales aplicadas a difundir la conservación y la restauración de patrimonio documental

BLASI, B. Internet y redes sociales aplicadas a difundir la conservación y la restauración de patrimonio documental. Universidad de Granada. XVIII Congreso Internacional de Conservación y Restauración de Bienes Culturales. Granada: Universidad de Granada, 2011. p. 271-274.

XVIII Congreso Internacional de Conservación y Restauración de Bienes CulturalesL’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació a la majoria dels sectors és un fet evident. La filosofia basada en compartir coneixements és, en definitiva, la que garanteix que un projecte qualli a Internet però, tot i que algunes institucions a nivell estatal ja utilitzen les TIC per a comunicar-se amb els seus usuaris, a nivell privat les estadístiques fluixegen. Abordar un projecte de difusió a Internet i a les xarxes socials requereix una planificació meticulosa d’objectius, de processos i de recursos que es troben al mateix nivell que la planificació tecnològica. L’objectiu d’aquest article és mostrar als professionals del sector les eines gratuïtes que tenen a la seva disposició per tal de compartir i difondre el coneixement amb la finalitat d’arribar més fàcilment als seus usuaris i poder interpretar de manera bàsica el seu comportament.

Contacteu amb el Taller si us interessa el text complet.

Articles relacionats:
Paraules clau:

Bones festes i bon any 2012!

Les tintes ferrogàl·liques

Erinosi gal·lícola, agalles en un roure

Imatge de Ferran Turmo Gort

Les tintes ferrogàl·liques han estat de les més emprades de la història per la seva textura avellutada i que eren molt difícils d’eliminar. Des de l’Edat Mitjana (tot i que estan documentades des del s.VII) fins al s.XX van ser usades per personatges coneguts com Leonardo Da Vinci, J.S. Bach, Rembrandt, o Van Gogh a més d’esser protagonistes de manuscrits i llibres d’incomptables arxius, biblioteques i museus arreu del món. Les tintes ferrogàl·liques es realitzaven amb tres ingredients principals: agalles de roure (erinosi gal·lícola: malaltia produïda per la picada d’un àcar que ataca les fulles on hi apareix una agalla), vidriol, goma i aigua, i van entrar en desús a partir del s.XX quan van aparèixer les tintes sintètiques.

Destrossa de tintes ferrogàl·liques en una quadrículaAmb el pas del temps, depenent de factors com els ingredients, les quantitats utilitzades en la seva manufacturació i les condicions d’emmagatzematge, les tintes ferrogàl·liques poden ser la causa de greus alteracions en el paper i altres suports. Aquest procés, extremadament lent, torna les tintes del color blau-negre al marró fosc arribant a traspassar d’una cara del paper a l’altra o fins i tot a desintegrar el suport allà on la tinta va ser aplicada. Molts dels nostres fons històrics es veuen afectats actualment per la corrossió d’aquestes tintes.

Fases de la corrossió de les tintes ferrogàl·liquesEls símptomes de corrosió per tintes ferrogàl·liques són molt clars: a la primera fase en els traços escrits a ploma o a pinzell gruixut s’aprecia  com si la tinta s’hagués corregut al voltant del traç, es veu una aurèola de color crema o marró clar que sota la llum UV es detecta fàcilment com a una fluorescència. A la segona fase es pot observar la migració de les tintes de l’anvers al revers de la pàgina. En últim lloc la degradació del paper és tant greu que zones senceres, especialment resseguint l’escrit, es descomponen i la informació es perd. És aleshores quan el suport (paper o pergamí) es torna extremadament fràgil i trencadís i es desintegra completament amb el més mínim moviment.

Restaurant una pàgina fragmentada per les tintes ferrogàl·liquesEl procés de conservació i restauració sol ser costós degut a la proporció descomunal d’aquestes documents als nostres arxius, biblioteques i museus. El tractament més generalitzat consisteix en l’estabilització de les tintes mitjançant una desacidificació que habitualment es realitza pàgina per pàgina, la qual cosa implica una inversió en recursos que sovint les institucions no es poden permetre. També s’han proposat mètodes de desacidificació massiva però degut al grau de fragilitat d’aquestes peces un tractament en massa s’ha de valorar detingudament.

Bibliografia:
ODOR, A.
Tintas ferrogálicas : su composición y principales mecanismos de transformación. [en pdf]. [Data de consulta: 19 de setembre de 2011]. Disponible a <http://www.adabi.org.mx/content/Notas.jsfx?id=385>.
EUSMAN, E., KARNES, C., SELLINK, M., VAN DER WINDT, H.
Gall Ink Corrossion. [en línia]. Holanda: Museum Boijmans Van Beuningen, 1999. No disponible.
WIKPEDIA.
Iron Gall Ink. [en línia]. [Data de consulta: 5 d'octubre de 2011]. Disponible a <http://en.wikipedia.org/wiki/Iron_gall_ink>

Articles relacionats:

#FestaFoto, un fons en potència de memòria històrica

Logotip del Festa Foto

Què és #FestaFoto?

La iniciativa FestaFoto sorgeix durant la Festa Major de 2011 de la mà d’un grup de Tianencs implicats amb la vida cultural del poble. Es planteja com el “Primer concurs de fotografia ràpida per a dispositius mòbils de Tiana” i, amb l’incentiu inicial d’un premi, motiva als ciutadans i visitants (que prèviament s’han registrat i acceptat les condicions d’ús) a fer fotografies durant la Festa Major de Tiana. Les imatges poden trobar-se a la pàgina web FestaFoto però també es projecten en pantalles instal·lades per tot el poble, a bars i a places.

Com funciona #FestaFoto?

Es pren com a font principal d’informació el Twitter on el tuitaire hi publica una fotografia amb l’etiqueta #festafoto o #fmtiana amb el seu comentari corresponent. Automàticament la web del FestaFoto (que en aquest cas funciona com a mitjà perifèric) la detecta i publica a la web.

L’as amagat del #FestaFoto

La iniciativa ha estat ràpidament acceptada per la gent del poble i val a dir que amb molt d’entusiasme: el cap de setmana abans de començar amb la Festa Major oficial ja hi ha més de 300 imatges. En segon pla i al marge de la diversió s’obté un repositori comú i immediat que conté les imatges dels esdeveniments de les festes en tots els seus moments: preparació, celebració, clausura… a través de la mirada dels propis ciutadans. Així, el que en un passat havia estat dispers en arxius personals i havia estat molt laboriós de recuperar, enguany es pot gaudir i compartir a temps real aconseguint un fons de memòria històrica pel poble.

El repte del #FestaFoto

La preservació digital és el repte crucial dins una iniciativa així. Aconseguir que la pàgina web no funcioni tant sols a mode d’índex remetent als repositoris originals dispersos sinó que emmagatzemi les imatges en un entorn segur i amb una qualitat òptima per tal de garantir-ne la supervivència davant del pas del temps. Un cop superat aquest pas, el següent és ampliar el grau de descripció de les fotografies (a més a més del camp d’autor i hora) i catalogar-les per tal de poder recuperar-les fàcilment.

14

09 2011

Premis Blocs Catalunya 2011

Votacions Premis Blocs CatalunyaEnguany aquest blog participa en els Premis Blocs Catalunya dins la categoria “Història, tradicions i patrimoni” i opta al Premi Omnium Cultural.

Podeu consultar els blogs que s’hi presenten i votar-los. El procés de votació està obert a qualsevol persona que vulgui participar-hi, però per fer-ho caldrà registrar-se com a usuari a la web de STIC. El registre és molt senzill i es pot fer amb un email i password o directament amb l’usuari personal de facebook o twitter. Un cop registrat, s’accedeix al panell d’usuari STIC i des de aquí al taulell de votació del Premis Blocs 2011, on hi haurà les 12 categories temàtiques. Quan l’usuari selecciona una categoria, apareixen els blocs que hi participen, ordenats alfabèticament i per perfils (personal, professional i corporatiu).

Articles relacionats:
Paraules clau:

20

07 2011

El blog recomanat de la quinzena a Patrimoni.gencat