Taller de conservació i restauració de paper, pell i pergamí – Barcelona

M. Rath, S. Kane, A. Lehman, E. Partridge i R. Manmatha, Indexing for a Digital Library of George Washington’s Manuscripts – A Study of Word Matching Techniques. CIIR Technical Report MM-36, 2002 [Data de consulta: 2010] [Disponible a: <http://ciir.cs.umass.edu/pubfiles/mm-36.pdf> ]

Toni M. Rath, Victor Lavrenko i R. Manmatha. Handwriting Retrieval Demonstrations : Introduction and Instructions [en línia]. Center for Intelligent Information Retrieval. University of Massachusetts Amherst. [Data de consulta: 16 de juliol de 2010] Disponibilitat a: <http://ciir.cs.umass.edu/cgi-bin/irdemo/handwriting-demo/retrieve_1word.pl>

Un dels manuscrits de George Washington

Hi ha moltes obres manuscrites que podrien ser molt útils indexades per tal de poder recuperar-les fàcil i ràpidament. Malauradament l’ingent volum de manuscrits custodiats per els arxius i biblioteques i l’obligatorietat de realitzar les indexacions manualment comporten una inversió en recursos econòmics i humans que pocs centres estan disposats a assumir.

La tècnica d’identificació automàtica de paraules en textos manuscrits, en anglès word spotting, és l’àmpliament conegut OCR (reconeixement òptic dels caràcters) aplicat a la lletra a mà alçada. La dificultat en el canvi de la lletra tipogràfica a la lletra cal·ligràfica rau en la complexitat i la diversitat de cal·ligrafies existents, ja no tant sols per èpoques sinó també segons cada persona, la seva edat o fins i tot a l’estat d’ànim en que es trobi.

Els estudis de R. Manmatha, M. Rath, S. Kane, A. Lehman i E. Partridge s’han basat en els manuscrits de George Washington triant-ne trenta imatges escollides aleatòriament dins les diferents seccions del fons amb un corpus de sis mil quatre-centes imatges.

La teoria:

Word Spotting és un projecte que desenvolupa un software on cada document escanejat se segmenta en paraules semi-automàticament generant un llistat de paraules que es contrasten les unes amb les altres. Posteriorment l’indexador revisa i assigna un codi ASCII a cada imatge i finalment s’acaba creant un document que posteriorment servirà per indexar-ne automàticament de nous. Fins el moment, els programes dissenyats per a interpretar els textos partien d’una base manuscrita on tots els caràcters seguien els mateixos patrons però la gran majoria tant sols havien estat testats en mostres artificials sense els problemes de llegibilitat degut a l’envelliment o la degradació com ara la pèrdua d’elements sustentats, l’esvaïment de les tintes, les taques, els excrements d’animals o insectes…

En el sistema desenvolupat pels científics del Computer Science Department de la University of Massachusetts es basa en la segmentació de les paraules segons el procés cognitiu humà al detectar i segmentar els textos. Els autors expliquen que si partim d’una imatge original i es poleix successivament s’obté un marc ideal que es pot emprar posteriorment en l’anàlisi dels documents. L’algoritme que segueix el sistema per a separar les línies del document determina les variacions del gris de la imatge i vectorialment delimita les zones de text línia per línia eliminant el “soroll” de taques i d’altres. Un cop la línia està delimitada se n’extreu paraula a paraula i finalment cada lletra.

Els resultats:

Podem realitzar cerques sobre aquest corpus de 400 imatges indexades a http://ciir.cs.umass.edu/cgi-bin/irdemo/handwriting-demo/retrieve_1word.pl:

1. Introduïm la paraula, en anglès, que volem cercar dins dels manuscrits, per exemple soldier ja que hem de tenir en compte les limitacions que impliquen 30 manuscrits i per tant cenyir-nos una mica en el context històric
2. La pàgina de resultats ens mostra:
   1. Una barra de color blau que indica la probabilitat que la paraula que cerquem es correspongui a la imatge mostrada. Com més documents hi hagi indexats (i per tant més revisions fetes) menor serà el marge d’error entre terme-imatge.
   2. El número de resultat.
   3. La imatge sencera, que es pot ampliar fent clic.
   4. 5 paraules: les dues que precedeixen dins la frase a la paraula que hem cercat, la nostra paraula i les dues paraules predecessores, d’aquesta manera ens podem imaginar el context.
3. Si cliquem sobre alguna d’aquestes 5 paraules se’ns mostrarà la imatge de la pàgina amb la paraula que hem clicat emmarcada per tal de poder localitzar-la ràpidament dins del text manuscrit.

L’opinió:

L’estalvi de recursos, tant humans com econòmics, a llarg termini que aquest projecte permet és, a la vegada, la clau a l’accés a certa informació que fins ara estava vetada al públic general. Poder accedir a la correspondència de determinat personatge públic històric o simplement per part dels professionals historiadors, documentalistes… recuperar fàcilment una informació anteriorment exclosa de consulta per raons de conservació és un avenç que calia ja que digitalitzar sense atorgar valor afegit no era una bona solució. En aquest projecte es reflecteix el treball interdisciplinari d’informàtics, documentalistes, paleògrafs i historiadors. Tècnicament cal millorar encara en la indexació i recuperació de la informació tant intrínsecament com des de la perspectiva de l’usuari millorant-ne la interfície de consulta i recuperació per tal que aquest se senti més còmode i sigui més usable.
.

The British Museum. Secrets of the Screen. [DVD]. Abe, Mitsuhiro; Thompson, Adrew; Clark, Timoth; Rousmaniere, Nicole. Londres: British Museum Press, 2001. 40 min. Iluminating world cultures.

Cortesanes de la Casa Tamaya

Durant l’any 2000 el British Museum va realitzar una intervenció de conservació sobre la peça “Cortesanes de la Casa Tamaya” una rara mampara Ukiyo-e de sis plafons del període Edo datada entre el 1775 i el 1785 i atribuïda a l’artista japonès Utagawa Toyoharu que estava custodiada en el Departament d’Antiguitats Japoneses del British Museum. El gener de 2001 es presentava al públic.

La intervenció va dur-la a terme amb un equip multidisciplinari d’experts: Mitsuro Abe (Hirayama Fellow), Andrew Thompson (conservador-restaurador), Timothy Clark (comissari i assistent de la custòdia de les antiguitats japoneses) i la Dra. Nicole Rousmaniere (comissària i directora del Sainsbury Institute).

L’obra representa un grup de cortesanes d’alt rang assegudes al centre d’una catifa vermella. Les dones són l’harimise, la sala d’exhibició d’un bordell al barri del plaer de Yoshiwara, a l’espera de clients. Sembla ser una estona de calma a meitat del dia i les cortesanes es diverteixen de diverses maneres: fumant, tocant el shamisen, vestint una nina… El nom de la casa apareix a la cortina d’entrada. Aquesta peça és una de les poques supervivents d’aquesta època i per tant una de les pintures Ukiyo-e més importants del període.

La filmació documenta des dels dubtes en la presa de decisions de Mitsuro Abe fins a la presentació final passant per tots els processos de restauració realitzats sobre la peça. Destaquen clarament l’aparent senzillesa de les tècniques i el respecte dels conservadors i restauradors cap a l’obra mestra.

El documental explica el procés de conservació a càrrec per Mitsuro Abe, mestre expert en tècniques antigues i en la restauració de pintura japonesa. Les condicions de la mampara eren molt dolentes i després d’analitzar i registrar minuciosament la peça van decidir desmuntar completament la mampara, reparar l’obra i tornar-la a muntar.

En primer lloc es van treure els marcs se separaren les sis pantalles que formaven la mampara.
La capa pictòrica mostrava desperfectes ocasionats per l’aigua i irregularitats en la superfície que apuntaven a problemes seriosos de conservació. Per aquest motiu es van elaborar mapes d’alteracions sobre fotografies per determinar-ne les zones més fràgils. Les anàlisis van demostrar que algunes zones estaven perdent el pigment i s’estaven craquel·lant i corbant degut al ressecament de la capa aglutinant. Es va consolidar rehidratant amb el mateix vernís que l’autor havia emprat.

En segon lloc es va desmuntar el paper del bastidor i es van separar capa per capa tots els papers que formaven el karibari (estructura de porta japonesa) que sovint eren papers reutilitzats i que a l’hora van servir per datar exactament la peça i seguir-ne la història a partir dels segells i els textos que en ells apareixien.

Posteriorment Mitsuhiro Abe netejà les peces no per immersió si no per contacte amb: aigua, un vaporitzador, una brotxa i paper assecant retirant-ne la cola residual, la brutícia superficial i l’acidesa, deixant-lo reposar unes hores però revisant-lo periòdicament.

El suport i la capa pictòrica original eren realment fins i fràgils i es consolidaren amb paper japonès i engrut tradicional aplanant-ho per tensió.

Es va decidir elaborar un bastidor nou perquè l’original està molt malmès; es realitzà amb fusta que feia 10 anys que estava tallada perquè si fos una fusta nova podria dilatar i contraure de manera no controlada arribant a malmetre i fins i tot trencar la peça original i la capa pictòrica.

El mestre encolà papers sobre el nou bastidor seguint la tècnica del karibari superposant una capa rere l’altre variant-ne la direcció de fibra i la mida. També va encolar cada plafó entre sí amb frontisses de paper que permeten plegar-lo en els dos sentits: cap a dintre i cap a fora. D’aquesta manera el nou bastidor és extremadament fort i flexible.

Van decidir realitzar nous marcs pels plafons i restaurar les cantoneres metàl·liques reproduint-ne una d’extraviada a partir d’un motlle original.
Una de les cortesanes tenia a la cara clares aureoles provocades per l’aigua que s’optà per no intervenir degut que és una zona amb una restauració anterior i retirar-la representava deixar-hi un buit. Es va reduir el pes visual que les aureoles exercien sobre l’observador.

L’últim pas de la intervenció fou seleccionar una nova bora de seda, la qual va ésser retirada a l’inici de la conservació, que estigués d’acord amb l’harmonia de la pintura. Per la part posterior s’hi encolà un paper tradicional japonès pintat a mà i de color neutre.

Acabant, després de sis mesos de conservació, cadascuna de les sis peces van ésser encolades sobre les pantalles, juntament amb la seda i els rivets daurats.
Finalment en retoc de les zones consolidades va realitzar-se amb pigments reversibles, colors plans i sempre sobre les zones consolidades, mai sobre l’original.

L’aspecte de la peça no ha canviat espectacularment abans i després de la conservació, però ha complert el seu objectiu: unificar la superfície, crear una estructura més sòlida, consolidar la capa cromàtica i assegurar-ne l’exposició. En resum: assegurar que la mampara es conservi, com a mínim, mil anys més.

Blasi, Berta La tècnica japonesa del Shigokebake per a fer l’engrut [en línea]. Berta Blasi conservació – restauració de document gràfic, 2010. [Data de consulta 2 de juny de 2010] Disponible a <http://bertablasi.com/bibliografia/tecnica-japonesa-shigokebake-engrut>

L’engrut és una de les coles que més s’utilitza en la restauració de paper per ser una cola natural,  estable i reversible en aigua. Malgrat que a l’estat espanyol és més freqüent encolar amb hidroximetilcel·lulòsiques, a nivell europeu, estatunidenc i asiàtic l’engrut és el producte més habitual. Aquesta cola d’origen vegetal procedeix del midó d’arròs o de blat i es cou amb aigua en una proporció 1:4 fins que adquireix un aspecte de salsa espessa i el seu color blanc vira fins als reflexes blavosos. Un cop refredat l’engrut es torna gelatinós i ja té caràcter adhesiu podent-se fer servir directament. Aquesta consistència gelatinosa és, òbviament, poc fluïda i incòmoda de manipular amb el pinzell i provoca sovint l’aparició de grumolls; per trencar-ne l’estructura i aconseguir una pasta fluïda al Japó es va desenvolupar fa segles la tècnica del Shigokebake.

Com elaborar engrut amb la tècnica del Shigokebake:

Passar l'engrut pel Nori-koshi

Es col·loca el Nori-koshi dins del Noribon i, amb l’espàtula de bambú, es pressiona l’engrut per fer-lo passar per la tela del cedàs fent-lo caure dins del Noribon, així els grumolls resultants de la cocció del midó són filtrats donant lloc a una massa més pura.

El següent pas és fer un “massatge” Shigokebake a la massa amb la brotxa Nadebake, separant les partícules de l’engrut i trencant la consistència gelatinosa. Un cop amassat l’engrut, s’hi afegeix una mica d’aigua i amb la Nadebake s’emulsiona fins a trobar la textura adeqüada: més espessa per encolar o més líquida per laminar. S’ha d’anar amb compte en aquest procés i afegir l’aigua de mica en mica per tal que la massa la pugui absorbir, si no fos així es correria el risc de provocar aurèoles al paper al aplicar-hi la cola per consolidar.

La tècnica del shigokebake i l'engrut a punt per ser utilitzat