Camises i capses de conservació per a arxius
Les camises, carpetes, fundes o capses de conservació són un element bàsic dins un fons històric. Serveixen per protegir i aïllar els documents ja sigui de l’ambient o d’altres documents adjacents.
Hi ha molts tipus de camises de conservació. En varia el paper (amb o sense reserva alcalina, lliure d’àcid, amb tractament fúngic, sense blanquejar…), el gramatge, el color… i l’ús d’unes o d’altres dependrà sempre de la finalitat. Trobem camises amb una solapa, amb dues o amb tres, trobem camises dintre de carpetes, trobem camises més robustes que d’altres… Haurem de tenir en compte els documents que hagin de protegir i del seu format.
Les camises de conservació també poden utilitzar-se per agrupar documents si es fan servir de la manera adequada. A la imatge s’observa un mal exemple. La camisa de conservació hauria de ser tant gran com el document que protegeix i mai hauria d’anar tancada amb un “celo”. És recomanable que les camises no estiguin tancades a no ser que sigui necessari ja que s’eviten danys al ser molt més fàcils de manipular.
Entre els sistemes de protecció també hi ha les capses, ja siguin fetes a mida o no. A la imatge les capses de conservació es guarden dins de capses de cartró de no-conservació, cosa que protegeix els documents de la possible acidesa que la capsa gran exterior pugui generar.
Una de les formes més típiques de disgregació d’una obra única és la comercialització de les seves parts per separat. El motiu és clarament econòmic: el preu que es pot pagar per un llibre no és el mateix que la suma del preu de tots els gravats que conté, és a dir, si es venen els gravats per separat el comerciant, en la majoria dels casos, en traurà més profit.
A la imatge superior esquerra s’observen els estrips i llacunes, les ondulacions del suport, al marge s’hi veu la brutícia superficial i a la part inferior les restes de cinta autoadhesiva. A la imatge superior dreta corresponent a l’anvers de la peça, es pot observar una ratlla blanca corresponent no corresponent a l’obra, una llacuna i diversos estrips.
A la imatge, desmuntat dels quadernets i aspiració amb filtres HEPA dels microorganismes pàgina per pàgina.
Manuscrit escrit amb 
Fotografia cargolada sobre sí mateixa degut segurament a la tensió provocada per l’emulsió. El suport secundari al que acostumaven a estar encolades aquestes fotografies va ésser arrancat provocant la pèrdua de suport a la part superior i a la cantonada dreta inferior. També presenta estrips a les vores. S’observa brutícia superficial generalitzada i a l’anvers les restes de la cola (segurament animal) que havia servit inicialment per encolar-hi un cartró darrera. L’emulsió es troba en bon estat de conservació: no s’ha craquel·lat, no presenta resistència al descargolar-la, la imatge es veu nítida i clara… Presenta brutícia superficial
A la imatge es pot apreciar el grau de cargolament de la fotografia abans de la restauració i les pèrdues de suport i danys provocats pel mal emmagatzematge.
Amb el pas del temps, depenent de factors com els ingredients, les quantitats utilitzades en la seva manufacturació i les condicions d’emmagatzematge, les tintes ferrogàl·liques poden ser la causa de greus alteracions en el paper i altres suports. Aquest procés, extremadament lent, torna les tintes del color blau-negre al marró fosc arribant a traspassar d’una cara del paper a l’altra o fins i tot a desintegrar el suport allà on la tinta va ser aplicada. Molts dels nostres fons històrics es veuen afectats actualment per la corrossió d’aquestes tintes.
Els símptomes de corrosió per tintes ferrogàl·liques són molt clars: a la primera fase en els traços escrits a ploma o a pinzell gruixut s’aprecia com si la tinta s’hagués corregut al voltant del traç, es veu una aurèola de color crema o marró clar que sota la llum UV es detecta fàcilment com a una fluorescència. A la segona fase es pot observar la migració de les tintes de l’anvers al revers de la pàgina. En últim lloc la degradació del paper és tant greu que zones senceres, especialment resseguint l’escrit, es descomponen i la informació es perd. És aleshores quan el suport (paper o pergamí) es torna extremadament fràgil i trencadís i es desintegra completament amb el més mínim moviment.
El procés de conservació i restauració sol ser costós degut a la proporció descomunal d’aquestes documents als nostres arxius, biblioteques i museus. El tractament més generalitzat consisteix en l’estabilització de les tintes mitjançant una desacidificació que habitualment es realitza pàgina per pàgina, la qual cosa implica una inversió en recursos que sovint les institucions no es poden permetre. També s’han proposat mètodes de desacidificació massiva però degut al grau de fragilitat d’aquestes peces un tractament en massa s’ha de valorar detingudament.
Paper de pasta de fusta visiblement acidificat. Presenta pèrdua de suport puntual i algunes vores esquinçades. Mostra brutícia generalitzada, taques d’humitat i segurament un canvi de tonalitat. S’observen taques de pintura daurada i de color crema per l’anvers de la peça i cintes autoadhesives de 5cm d’ample (precinto transparent) pel revers malgrat no haver-hi estrips en aquesta zona. Els elements sustentats es troben en bon estat de conservació
A la imatge de l’esquerra es veu el revers del cartell abans de la restauració on s’aprecien clarament les cintes autoadhesives, a la imatge de la dreta el revers del cartell un cop restaurat i sense les cintes autoadhesives.
Àngel Guimerà fou dramaturg i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença o “ressorgiment” de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
Últims comentaris